«Senyores, passeu pel ring»: sexualitat i desig en la narrativa d’Eva Baltasar

Resum

Fa un parell d’anys, quan la revista Criticismo va encomanar-me una ressenya sobre Permagel, ja hi vaig dir que la mort i l’orgasme eren dos pols que es tocaven. Aleshores no podia saber, encara, fins a quin punt la carnalitat prendria volada en les tres novel·les d’Eva Baltasar —la trilogia la integren, ara ja ho sabem del cert, Permagel, Boulder i Mamut. El desig, a totes tres obres, és obertament lèsbic, obertament explícit. No sé si té sentit que subratlli aquests dos adjectius amb un adverbi, com si el fet d’escriure sobre els revolts d’entrecuix entre dones hagués de ser, avui, digne d’esment. Potser aquests dos elements mereixen ser destacats no pas per la disrupció que podrien suscitar d’entrada, sinó perquè, encara que sigui des d’òptiques molt diferents, aconsegueixen fer convergir la trilogia en un punt concret —el dels cossos de les dones famèliques. Alhora, però, cada novel·la s’esmuny del pinyol comú i es vindica com a autònoma.

A Permagel, per exemple, l’erotisme és una mena d’anestèsia temporal contra el suïcidi i es converteix, ensems, en una via de rebuig de la maternitat. A Boulder, s’hi aborda la tensió procreadora des d’un camí poc trescat en la literatura catalana: com viu el naixement d’un fill la mare no gestant mentre l’altra mare hi posa el cos i les hormones? A Mamut, en canvi, és la fal·lera reproductiva de la protagonista la que enceta la història. El desig de ser prenys duu la narradora a pouar per primer cop, amb incredulitat, en els llits dels homes. Tot plegat, amb un modus operandi heterosexual i unes singularitats anatòmiques que se li fan alienes: «Vaig mirar-lo un instant, de fet vaig admirar-lo i, alhora, em trobava inversemblant, no podia ser jo. El penis que tenia a davant s’alçava com un bàcul i em feia venir ganes d’abandonar». L’estranyesa adulta de Mamut, de fet, no dista gaire del primer contacte fàl·lic que té la protagonista de Permagel, en aquest cas a través d’unes cintes de vídeo pornogràfiques que mira amb els companys de classe: «Un penis enorme, gegantí! Molt més gruixut que el dels gossos, que era tal com jo m’havia imaginat que seria el penis d’un home, encara que no tan llarg».

Tot i les diferències argumentals, la manera d’escometre l’erotisme i el desig a Permagel ja explica força actituds de les protagonistes de Boulder i Mamut. En altres paraules: en tots tres casos es tracta de dones solitàries, poc avesades al compromís. Són dones que empren la lubricitat com a via d’escapament d’un món en què no han fet arrels, però que alhora saben dissociar el plaer de les emocions quan els convé obtenir algun benefici dels intercanvis d’alcova. Totes tres tenen en comú, a més, que han viscut la troballa sàfica, talment com la masturbació, amb absoluta normalitat, sense cap armari castrador que les camufli. Així doncs, és més aviat la cosa masculina el que els resulta accessori. Mentre la protagonista de Permagel viu el sexe amb plenitud i certa golafreria, com qui va a un banquet o passa pel ring de boxa a abandonar les penes, l’entorn familiar li escup dubtes homòfobs en petites dosis. La Cristina, la germana, li demana constantment «com és estar amb una dona» i ella hi respon amb protocol i bellesa: «El que et volia dir és que estar amb una dona és com treure el cap a l’exterior i descobrir que realment has excavat aquests sis metres que faltaven». D’altra banda, la mare hi és dibuixada com un eunuc sense vida pròpia, un paràsit que només gaudeix habitant les vides d’altri: «Transmetre notícies importants: l’únic orgasme que coneix».

El passatge en què la narradora de Permangel planteja diverses opcions per deixar impossibilitada la nena que cuida —com tots els que parlen del suïcidi i l’autolesió amb certa frivolitat— remet al retrat de la dona delinqüent proposat per Cesare Lombroso, una dona promíscua, calculadora, calenta d’entrecuix i sense instint maternal: «He tingut amants fabuloses, però mai no m’ho han semblat tant com el dia en què les he deixades.» I a Boulder: «La maternitat és el tatuatge que et fixa i et numera la vida al braç, la taca que inhibeix la llibertat». Tanmateix, la relació amb el sexe va canviant a mesura que varia el vincle amb la procreació i el compromís. Si a Permagel anar amb dones era una manera de defugir el pànic a la parella i de contraposar-se a la germana, a Boulder la carn del sexe s’aprima mentre el ventre de la parella es va inflant. A Mamut, en canvi, tots els coits tenen voluntat fecunda o pecuniària.

En suma, el sexe és el vehicle mitjançant el qual Baltasar ens explica què desitgen les tres protagonistes, i també de què fugen. Paradoxalment, malgrat que les narradores mostren un gust notable pel menjar, l’actitud envers els altres cossos és pròpia d’una fam impacient, poc acurada. És una llàstima —no voldria acabar sense dir-ho— que l’autora, que ha treballat tant l’estil, es refugiï gairebé sempre en la comoditat del verb follar. De sinònims n’hi ha un tou. I transmeten igualment l’adrenalina intermitent del ring de boxa.