És perquè escric que no em cal cridar

Resum

Escric des d’abans de tenir-ne memòria. I com el menjar o l’estimar, ho faig amb passió i com per un mandat. Escriure, per a mi, no és només escriure, és mantenir el llenguatge, permanentment, despert dins del cap. Té a veure amb el fet poètic, transcendent. Està relacionat amb una manera pròpia i volguda, triada cada dia, d’habitar, d’estar implicada amb aquest món, de ser-hi i de perfer-lo. Té a veure amb la soledat i s’alimenta de la incomoditat. És un buscar trobar-se bé. És un cercar la barana, el mur assolellat. Escriure posa de manifest l’enganyifa del temps. És un àmbit sucós i dens on, tanmateix, és fàcil respirar. Comparteix amb l’aigua el seu efecte rentador.

Escriure em deixa neta, em fa passar. És perquè escric que no em cal cridar. L’escrit atrapa els monstres. És al que escric a qui li plau obrir-se a la foscor. No hi ha bosc prou negre ni desert prou llarg. L’escrit ho abasta tot, pot ser-ho tot i dur-m’hi a passejar. L’escrit és lliure perquè supera l’àmbit de les oposicions. Es dona, això el fa conciliador. I pren, s’ho queda tot, que és ell el convidat. Escriure és, dins del viure, la llum, la veritat. Gronxada, tinc, per causa seva, el consol dels morts il·lustres, la veu de tot allò que parla, en nom de la vida santa, pols a través de l’escriptor, sorgit com un miracle de la mà.