Una de Josep Piera
Resum
Vaig conéixer Josep Piera en un tren. Va passar a la tardor de 2018. O va ser l’hivern de 2019? Cada dimecres després de dinar agafava un tren a València per arribar a temps al taller de poesia que Josep Lluís Roig impartia a la Universitat de València. Eixia amb la bici be hac des del meu apartament i travessava les marjals i el llac del Samaruc fins arribar a l’estació de trens de Xeraco. D’aquell taller recorde un dia que Josep Lluís Roig va arribar amb cent poemaris dins d’una bossa de l’Aldi. Recorde llibres de Maria Josep Escrivà, Àngels Gregori, Laia Llobera, Laia Martínez López, Isidre Martínez Marzo, Pau Vadell, Pons Alorda, Christelle Enguix, Teresa Pascual, Joan Navarro, Anna Gual, etcètera, etcètera, etcètera. Sobretot recorde La nit que és dins el dia, de Silvie Rothkovic. Després del taller convidava els companys i Josep Lluís a visitar algun bar de mala mort. I bevíem moltíssim. Sempre m’ha agradat la cervesa, com a Josep Lluís. I quan ell marxava en cotxe cap a Oliva als carrers podrits de València la festa continuava. Llavors, m’alçava cada matí de dijous fet un gargall al sofà d’un bon amic meu que en aquella època també escrivia poesia i vivia a l’avinguda de Blasco Ibáñez. Em despertava cap a les 11 o les 12, baixava al carrer, demanava un tallat en un bar i em preguntava si pagava la pena haver deixat les possibilitats per treballar que tenia quan vivia a Barcelona per tornar a la Safor i escriure una obra literària, apostant-ho tot, contra tot pronòstic favorable. Tenia 25 anys. No tenia feina. No tenia cap llibre de poemes vàlid per poder iniciar una carrera literària. Sovint em posava trist quan pensava en la meua vida. No era una situació sostenible. Confiava en les senyals. La ressaca es confonia amb el vent contaminat de València i la meua bicicleta semblava córrer a soles. M’encantava aquella bicicleta vella. Arribava així des de Blasco Ibáñez fins a l’Estació del Nord i esperava el primer tren que isquera cap a Gandia. Un dia vaig agafar el tren d’abans de la una. Havia de tornar-li a Josep Lluís Roig La llum del curtcircuit. Al tren, jo llegia Tots els cavalls, que en aquella època estava de moda. Vaig estacar la bici contra una cadira i vaig seure a la vora del corredor. Estava petat d’estudiants que tornaven a casa. Tenia ressaca. Em vaig alçar del seient i vaig observar la llum potent que queia sobre les terres ermes dels arrossars mentre em menjava aquella taronja que havia comprat en alguna verduleria de València. «Ho intente, com a mínim ho intente», escriu Josep Lluís Roig a La fam tendra. El tren, a poc a poc, es buidava. Quan vaig tornar al meu seient vaig traure el llibre de Roig, per subratllar algun vers, és a dir, per si podia comentar-li alguna cosa interessant i, així, no quedar malament amb ell. Llavors va ser quan va ocórrer el miracle. Un vell, amb aspecte de savi vell, que estava assegut davant de mi, es va dirigir a mi. El cor em va bategar. Em va preguntar per Antònia Vicens i Josep Lluís Roig. Em va contar que ell havia estat al jurat de La llum del curtcircuit. Em va parlar de la bona sort, de destins d’autors i autores que s’estimava, de bons recursos estilístics. Em va preguntar per mi, per la meua literatura, per la meua vida. El sol per la finestra calfava la pell del vell savi i semblava com un fantasma, o una visió. Una aparició. Com si jo en realitat no estigués allí, sinó al meu apartament, escrivint un poema. Quan vam arribar a Gandia el vaig acompanyar fins al cotxe. Ell va marxar cap a la Drova, i jo a Bellreguard. De camí, vaig pensar que potser els déus m’havien fet patir tant tot aquell temps només perquè pogués conéixer Josep Piera. I, pensant-ho ara amb la distància dels anys, realment això va ser un colp de bona sort, un colp de daus que per uns mesos em va permetre no perdre la fe en mi mateix.
