Ballant-la al fons petit d’aquest congost

Resum

Què significa escriure poesia avui (si és que ha de significar quelcom d’especial, avui o quan sigui)? I el fet de fer-ho en català? I encara: el fet de publicar en un mercat com el nostre i, posem per cas, en una editorial a la qual no es dona massa ressò (i potser en una edició millorable: descuits en la puntuació, etc.)? Què fa més mal, callar o dir? Per què dir, davant tot el soroll que avui ho embolica tot? I per què callar? I vet aquí, potser, el deix de paraules que ens ocupa, impregnades d’un cert dol, garbuixos suats. Perquè no hi ha idees sinó en les coses. I les coses hi són, en les idees, quan es diuen. Tot plegat vell com l’anar a peu però solvitur ambulando.

Posem per cas un poeta de terra endins, llegit i de trenta i tants anys al qual tot li és agre del terrer i amor irresolt, i tot que balla entre el nou i el vell i les aparences que s’hi dibuixen i conformen el món. Un de tants que escriu un llibre, podríem dir. Pensem en un llibre que s’obre, a manera de coordenades, amb la citació de T. S. Eliot: el temps per a tu i per a mi, per a tantes indecisions i visions i revisions, abans de prendre el te amb galetes. Pensem en el temps que tenim per viure el temps que ens toca viure, en què la quotidianitat bé pot amagar/contenir l’obra mestra de cadascú. Cal, però, saber-la veure, i qui diu saber veure diu saber-la comunicar, és a dir, una sensibilitat subtil pels detalls i per la utilització dels recursos retòrics.

Posem per cas poemes que sovint parteixen d’una situació minúscula, intranscendent (unes tovalles, una cadira, una figuera, etc.) com a punt de partida per a una posterior reflexió de caràcter més universal, ballant-la amb els grans temes: l’Amor i el Desig, l’Home, la Mort, el Temps (el general i el particular). També la pròpia consciència d’acarar-se als grans temes, és a dir, allò del poema de la idea dins el poema de les paraules. Sovint difuminant-se mútuament. El poema amb la dosi d’absurd corresponent que avui li toca assumir i fer-se’n el càrrec, talment una capa del poema més que ho embolcalla tot (capa potser epocal, potser vinguda per quedar-se). Un «absurd» que esdevé marca de sentit, escletxa on el poema no només treu el cap sinó que s’hi constitueix. Poemes que són també el lloc des d’on es diuen, poemes que passegen per carreteres comarcals i per la plaça on el poeta fa un cafè (potser abans d’entrar a la feina), per la nit com qui va a buscar el gos que s’hi ha perdut, inútil i lliure. Poemes partícips d’una poesia que denota una certa voluntat de mantenir un perfil baix des d’on, alçar-se, si cal, ni que sigui paradoxalment (diríem que és tota una manera de fer contemporània, la del poeta que escriu poesia perquè no pot callar i alhora no pot dir, i escriu com qui tira la barretina al foc): essent la fusta que no és de fusta de l’arbre molt alt de la poesia, una imitació d’imitació del foc («allò que és verdader és un moment d’allò que és fals», deixà dit Guy Debord), però que aguanta, aguanta. I que aguanti ja és el quid de la qüestió, l’altar, ni que sigui per a les claus de casa. I és justament saber copsar aquesta petitesa que ocupen les coses, i que ocupem nosaltres, en contrast amb la vastitud del que se’ns escapa, allò que commou. I dir-ho com qui gairebé no vol la cosa. A través d’aquest quasi no voler-la, la cosa. Amb un quasi gens que, tanmateix, pesa. Amb un deix on amor i aflicció són les dues cares d’una mateixa moneda: Agre. I que tot això quedi aplegat en el to. El to i el ritme (recurrència lèxica, canvis temporals en l’acció, la funció apel·lativa posada al servei de la funció poètica, paral·lelismes sintàctics, un cert polisíndeton, entre d’altres) que ajusten, per dir-ho tòpicament i amb perdó de Salvador Oliva, la forma al contingut, sigui amb vers rimat o amb vers «lliure». Un to i un ritme i una consciència implícita del fet que l’harmonia rau en l’assumpció de la contingència mateixa (per exemple al poema «Viladordis»). Una consciència sempre sospitosa, però, que s’articula en el Desengany:

Només en les paraules hi ha certesa.

Si és que certesa és alguna cosa

que pugui ser; o bé només és glosa

i estranyesa.

I bé, benvolgut lector, tot això i més ho trobaràs al llibre Agre (El Gall Editor, 2022) de Gerard Cisneros. Si cal parlar de poètica, direm que la doble accepció de la paraula que du per títol resulta prou significativa. Si cal fer una filiació diguem-ne esteticohistòrica, sens acut veure-hi un deix barroc, no pas per un ús de formes alambinades sinó per partir de situacions anecdòtiques (irrisòries, fins i tot) i per l’aire general de desengany. Si cal fer una lectura comparada, ens atrevim a senyalar una retirada a la «poètica» de William Carlos Williams però, això sí, amb una veu més reflexiva, desmenjada i àcida (segle XXI, etc.), i amb una preocupació formal de caire més «canònic», és a dir, inserida en la pròpia tradició. En aquest sentit, cal afegir que el llibre consta d’una capa llibresca on es reprenen lectures de Ferrater, Marçal, Manrique, motius mitològics clàssics, entre d’altres. Gairebé sempre com a punts de partida, sigui a través del títol o de referències intertextuals. Una manera de fer que ja trobàvem en el llibre anterior de l’autor, D’epitalami, res (a la qual s’afegia la citació directa a l’encapçalament). Si parlem d’estructura del llibre, diria que no s’hi aprecia cap intenció clara de conjunt, tampoc cap discurs especialment vertebrador. Parlaríem, per tant, més d’un recull de poemes que no pas d’un llibre de poesia (si no és que entenem que la unitat l’atorga tot lo comentat). Tanmateix potser —això ho ha de decidir el lector— el seu diguem-ne defecte resulti ser virtut, en el sentit que la manca d’estructura casa amb la veu aparentment desmenjada i travessada d’incerteses i contingències que s’hi desplega. Potser hi ha tota una intenció al darrera. O potser no, i ha sortit així i ja està. Potser hi ha una mica de les dues coses. Jo centro i tu remates, benvolgut lector. En tot cas, el fet que costi acabar-ho de saber deu jugar a favor del llibre.

I bé, ens sembla que tot plegat constitueix un conjunt de peces per a un artefacte encaminat a mostrar, de manera més o menys conscient, la tendresa. Amb tot el que implica. Sigui a través d’un goig fermat en les petites coses, en el propi terrer; sigui a través d’allò més punyent o desagradable (que no tremendista). Una tendresa que de vegades pot donar l’aparença del contrari. Potser adusta, de terra endins. Agre. Però difícil de trobar avui, colgats com anem de tones de sorolls que silencien i de silencis estridents, entre tanta brillantina que confon sentiment amb sentimentalisme i tants fangars de sopes d’all, entre tot el cinisme disfressat d’agudesa, d’emprenedoria i de mal necessari. Agre. El poema com un home amb tota la seva motxilla d’imperfeccions que el fan home, com un home a cavall de la prosa de la vida, però que tampoc renuncia del tot a allò que la vida (i la poesia) li pot oferir. Com volent dir: som vius, però a la vida cal anar-hi. Ni que sigui, de vegades, quedant-se molt quiet. Aquest llibre, benvolgut lector, és un camí possible.

I, sigui dit de passada, com més hi tornem més ens agrada.