El present és sempre ara
Resum
Ni el Caire ni Formentera, sinó el record, la invenció i la recreació d’experiències que es concentren en l’exacte i precís instant —i espai— que ocupa el present «sense temps». Un present que s’actualitza, que s’expandeix, que és experiència, cos, desig. El recull, compost per trenta-dos poemes, de llargària i mètrica variables, no sorprèn tant pel gran domini formal que demostra Carles Rebassa, el qual fa que els seus versos destaquin per la musicalitat i el ritme, com per les riques i poderoses imatges poètiques que construeix al llarg de l’obra.
El subjecte líric dels diferents poemes se situa en un marc concret —«Palma, Catalunya»—, però alhora, a partir dels diferents fragments que componen una experiència determinada, troba una veu que excedeix els límits espacials i temporals per anomenar el què és col·lectiu, universal. Un lloc, El Caire Formentera, que en són molts alhora: Mallorca, Formentera, Barcelona, el Caire, el jove, les mans, la roca, el pagès, la mar, els turistes, la terra, l’aire, la llimonera… perquè aquest volum «és un lloc on esdevens turista, sorra, / aire, aigua, terra, foc, o tot just testimoni».
Algunes de les temàtiques i imatges que inunden aquestes pàgines reflecteixen el nen que desitja (i mira) l’home nuu, les platges brutes, la lluita contra el feixisme, la memòria local, el rebuig de les normes socials constringents, la pàtria i la poesia com a refugi, l’amant-pagès que mor; un món que s’acaba, que es transforma, per donar lloc a una realitat què es desfà… La tensió entre l’experiència, la individualitat, la nostra més urgent realitat o el món fenomènic, i la societat, els símbols o la suposada veritat és una constant on, diuen les veus poètiques, «desaprenem la llei dels pares». La societat pren la forma d’«un conducte / que ve d’enlloc i que va cap enlloc», que fossilitza i ofega amb la normalització que comporta l’exercici del poder. La «cançó impostada» es destil·la entre les paraules, tot i la voluntat de rebutjar-la. Diversos poemes recreen la infantesa que retorna, entesa com a un espai intemporal, returat, sempre present. Es desprèn, d’aquest recull, la preocupació per recuperar, tant al Caire com a Formentera, allò que desapareix amb la creixent globalització: la memòria del territori i el particular que conforma, en part, la identitat del subjecte poètic. Així mateix, l’enunciació dels mots malda per organitzar-se com una oposició a la violència feixista i homofòbica. Sí, perquè en aquest llibre es destil·la, també, el desig homoeròtic, un deler que va haver-se d’amagar, de silenciar, i que «va mudar en mudesa l’esclafit». El present, l’instant, també és el desig i l’amor, que com la poesia «dibuixen el misteri», perquè, també, «Formentera ets tu». D’aquesta manera, hi destaquen els personatges masculins més o menys recognoscibles, entre en Blai, en Ramon, n’Adrià Targa o en Cosset. I naturalment, hi trobem ressonàncies d’altres grans escriptors com Josep Carner, Joan Alcover i «La relíquia» o Àngel Guimerà, així com llegendes de l’imaginari mallorquí popular.
En definitiva, no hi ha dubte que aquest cinquè poemari de Carles Rebassa l’estableix com a un dels poetes més rellevants de l’escena literària catalana actual; pel que fa referència tant al domini de la retòrica poètica, com a la construcció d’un imaginari que, en tant que individual, exterioritza també l’essencial per a la col·lectivitat. I ara podríem recuperar l’observació de Clarice Lispector, «suposo que és en mi mateixa, com un dels representants de nosaltres», per afirmar que no hi ha altra manera d’anomenar el comú que no sigui a través de la mateixa individualitat. A El Caire Formentera, Rebassa ha «cercat el mot entre els racons» per construir una poesia que concentra en un hic et nunc per dur a terme un programa que fa, «de l’acte, el poema».
