El desarrelament ens fa curiosos
Resum
De la mateixa manera que per entendre un article científic es requereixen coneixements previs, per llegir una novel·la o un poema de mínima qualitat el lector hauria de tenir una certa preparació. Però, com és ben sabut, avui en dia, tothom s’atreveix a dir la seva sense miraments i sense ser-ne conscients que una manca de nocions bàsiques pot suposar el primer pas al desencís, la frustració i l’abandonament de la lectura. ¿Fa falta, per tant, un mínim de coneixements per perdre’s en el món de la ficció? El filòsof alemany Walter Benjamin utilitzava una curiosa metàfora per exemplificar-ho: «perdre’s en un bosc és molt fàcil; en una ciutat es requereix una certa educació».
En el cas de la literatura aquests coneixements previs s’obtenen, entre altres, en l’escola de la vida, però requereixen superar l’assignatura de la sensibilitat i l’observació. Només així el lector es podrà apropar a l’escriptor i trobar punts en comú que facilitin l’empatia. Ambdós hauran de tenir un cert ofici per greixar la cadena de transmissió de forma que esdevingui universal, no anecdòtica i, especialment, atractiva. Punts de contacte poden haver-ne tants com es vulgui, però no tots són transferibles. Una d’aquestes baules més estimulants i convincents és, sens dubte, l’experiència d’una epifania que l’escriptor ha experimentat i que vol expressar de forma suggeridora. Si el lector s’hi sent emmirallat, aleshores es perdrà pel món de la ficció i la sintonia serà efectiva i del tot plaent.
El poeta Xavier Jové (Bell-lloc d’Urgell, 1962), filòleg germanista i home experimentat en pedagogia, proposa al lector un passeig per un seguit d’epifanies, revelacions o il·luminacions que ha viscut i que voldria que el lector reproduís. I ho fa en un llibre que tanca una trilogia, juntament amb Tripulants (2004) i Els 7 pecats revisitats (2011), i que porta per títol l’explícit Epifanies. Llibre editat recentment per Trípode, una editorial de qui cal celebrar la decidida aposta de promoció de poetes contemporanis que no formen part de les capelles habituals.
A Epifanies llegim un seguit de cinquanta poemes que porten per títol el nom d’una espurna que va encendre en el poeta el foc d’una singular revelació. A partir d’aquesta premissa, l’autor n’estampa la reflexió més oportuna al voltant d’aquella experiència. Xavier Jové organitza els poemes dins el marc de les quatre estacions de l’any, començant per l’estiu per donar a entendre que la seva mirada apunta cap a la llum. Un camí que neix de la inefable subjectivitat i de la necessitat de contacte amb la realitat, tal com bé diu el prologuista del llibre Francesc Parcerisas. I en aquest diàleg entre l’astorament per un nou “paisatge anímic” i la posterior meditació, neixen bona part dels poemes escrits amb molt d’ofici.
Entrant al detall, trobem versos que parteixen d’una mirada serena, “la teva vida ha estat només una espera”, escrits sense tensió ni emoció desbordada. A partir d’aquí el poeta treu punta a escenes simples que rellegeix des de l’impacte que li han provocat. Analitzant els poemes ens adonem que l’estranyesa no rau tant en el fet observat, per curiós que sigui, com en l’empremta que ha deixat en l’observador. Per exemple, per representar el sentiment de desconsol que li ha proporcionat la imatge d’un cementiri de rulots, el poeta es pregunta si en aquesta tomba d’il·lusions només hi veu “destins aventurers els que ara han ancorat entre l’oblit”. O aquesta altra del poema «L’abocador incontrolat», quan davant d’una deixalla inesperada, d’una runa o un caos sense desxifrar, Jové qüestiona com devia ser la situació original, perquè “tots busquem la forma” d’on neix “la bellesa plàcida”. En el poema «La competició», el seguiment d’uns sorollosos atletes que corren pel mig del bosc en direcció a una suposada meta, serveix d’escenari per prendre consciència que només amb “el so inaudible d’aquesta quietud feraç” es pot gaudir del “trajecte i ignorar el destí”. I el commovedor poema «Les cicatrius» on entenem que “dues fondes ratllades en el parquet” representen l’alliberament que s’esdevé després d’un trencament sentimental.
Xavier Jové, a Epifanies, escriu al compàs d’una cadència molt harmònica aconseguida a base de decasíl·labs i alexandrins. Versos que, amb molta contenció emocional, pretenen copsar i acceptar el que és efímer. Per això el lector, en acabar de llegir el llibre, té la sensació d’un cert i plaent déjà vu. I és aquí, en el recorregut de reflexions tranquil·les, ben mesurades i en la recerca d’una veritat subjectiva, on descansa un altre dels interessants encerts de Xavier Jové: transmetre la capacitat que té l’instant de commoure’ns.
