Mil històries i una dictadura

Resum

Com la resta de la producció literària de Mónica Batet, Una història és una pedra llançada al riu, és una novel·la singular dins del panorama narratiu europeu i, per tant, extraordinària. L’obra de Batet és singular, perquè és original, innovadora i colpidora, podem dir que les seues novel·les curtes únicament són comparables amb les de la belga Amèlie Nothomb.

Si parlem ací de la condició europea de Mònica Batet, és perquè va més enllà de l’àmbit lo local. Aquest fet, no està lligat a la idea evident que les seues obres es desenvolupen a països estrangers, sinó perquè supera les barreres nacionals per arribar a formar part de col·lectius estilístics més amplis.

Com s’ha esmentat anteriorment, totes les novel·les fins a la data de Mònica Batet, succeeixen a ciutats llunyanes a la geografia nacional de l’autora. Aquest és el cas també d’Una història és una pedra llançada al riu, on com en totes les seues obres, les ciutats i escenaris on l’acció es desenvolupa, estan privats de qualsevol descripció naturalista. Són com ombres, esbossos, anotacions del natural que només en fan intuir l’essència, una essència que en ací, és maligna i opressiva. No en va, estem a la Romania de Ceaucescu.

Un Folklorista, un Revolucionari i la Jove que escoltava cançons són els seus protagonistes. No tenen nom de pila, perquè tot en la novel·la està impregnat de la tradició oral d’aquest país llunyà i desdibuixat que ens presenta Batet. És evident que l’autora vol ser fidel a l’estil de les històries que investiguen i estudien els seus protagonistes, en les quals tots els personatges són nomenats per la seua professió.

Com ens confessa Batet, filòloga de formació, sempre ha tingut un viu interés per les històries: com naixen, com creixen, com evolucionen. I en Una història és una pedra llançada al riu: els personatges que la protagonitzen s’hi troben amb desenes, seguint la seua pista mentre canvien amb el món, adaptant-se als seus períodes d’evolució o d’involució.

No és la primera vegada que Mònica Batet escriu sobre la vida en sistemes dictatorials —ja ho va fer en Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres—, perquè com  explica ella mateixa, sempre li han interessat les estratègies de supervivència que troben els éssers humans per aconseguir una existència normal en sistemes polítics opressius, per això ha creat uns personatges  que recerquen la normalitat sota el terror del «Dirigent», eufemisme que amaga la tèrbola omnipresència de Ceaucescu.

A part del relat del poder revolucionari i emancipador d’una cançó, que porta a la memòria inevitablement la «Grándola Vila Morena», o cançons nascudes en la nostra geografia durant el franquisme, és en la narració de les monstruositats genocides de dictador,  gràcies a una prosa descarnada i poètica a parts iguals, on la novel·la aconsegueix les fites més elevades. Però aquest no és l’únic mèrit d’Una història és una pedra llançada al riu, a banda de la seua complexa estructura narrativa circular, en la qual es passa quasi de manera imperceptible d’una veu narrativa a una altra, és impossible obviar les històries de la tradició oral, que de la mà dels folkloristes es colen en la narració principal, i converteixen l’obra en una novel·la i un llibre de relats al mateix temps.

No és estrany que Mònica Batet Boada, filòloga, professora i nascuda al Pont d’Armentera el 1976, estiga conquerint el seu propi espai dins de la literatura catalana, des que el 2005 va guanyar el premi de novel·la curta Just Manuel Casero, amb el títol L’habitació grisa . Més tard hi seguirien obres com No et miris el riu, (2012) amb la qual va ser finalista al Premi Crexells o Nou illes al nord (2019), guanyadora del premi Nollegiu.