Maternitats animals

Resum

«L’animalitat, també la bestialitat, són paraules que s’han utilitzat per designar comportaments violents i terribles. […] Per què? La Goja no ho entén. Com més voltes hi dona, més li sembla que la humanitat ha errat, s’ha fet un embolic amb les paraules. Potser no ens hi hem fixat mai prou, en l’animalitat». Amb Distòcia, novel·la guardonada amb el Premi Documenta 2021, Pilar Codony ens interpel·la perquè ens fixem en l’esmentada animalitat i la (re)pensem més enllà de l’imaginari antropocèntric imperant, que propugna una distància insondable entre nosaltres, éssers humans, i la resta dels animals.

Distòcia ens presenta la història de la Goja, una dona de trenta-cinc anys propietària d’una granja, que ha de prendre una decisió respecte al seu embaràs. Així, al llarg de 17 dies —un per capítol— acompanyem la protagonista en les seues vivències i reflexions. Malgrat aquest senzill argument, la novel·la posa sobre la taula qüestions de gran complexitat, com ara la maternitat concebuda com a punt de trobada entre mamífers femelles, humanes i no humanes, o la relació contradictòria entre el personal de les granges i els animals simultàniament estimats i explotats. La perspectiva que se’ns presenta, tant de la maternitat com del món rural i de les granges, és desidealitzant. I és que «La Goja té el costum de fer el següent exercici: desmitificar els mites tant com pot».

Així doncs, el mèrit de la novel·la no rau en la centralitat del vell dilema entre dur endavant l’embaràs o avortar, sinó en la desmitificació d’aquestes qüestions, que passa per pensar-les des de la nostra condició d’animals. Enfront del part humà idealitzat, que completa les dones i que el personatge de la Gemma descriu com «un dels moments més bonics» de la maternitat, la Goja pensa en els parts de les vaques, sovint difícils, distòcics: «vulves esqueixades, placentes blavoses penjant a l’entrecuix, sang i pus i pinçaments de nervis que paralitzen les cames».

La Goja, esquerpa, eixuta, defuig l’ideal de mare, rebutja les convencions humanes i prefereix la sinceritat del món animal; així, la presència dels animals no humans satura el text. La novel·la explora els llaços afectius entre les diverses espècies d’aquesta granja estrafolària «plena d’animals improductius» on cada individu té un nom —fins i tot el dragó Picasso!

Distòcia no només representa la vessant positiva de les relacions interespècie, lloc comú de les ficcions ambientades al món rural, sinó que també té el coratge d’exposar la violència a què són sotmesos els animals no humans a la granja, la qual, al cap i a la fi, no deixa de ser un espai d’explotació ramadera sotmés al benefici econòmic. Així, els personatges humans, de manera paradoxal, estimen aquelles bèsties que envien a l’escorxador; per això, l’amor que hi senten els «fa un mal estrany, com una nosa incòmoda».

El desassossec que provoca la conjunció dels afectes i les violències que simultàniament travessen els animals és especialment clar en els personatges de l’Atthis i la Safo, dues vaques que tenen un vincle afectiu ben fort. L’Atthis, sana però incapaç de quedar embarassada, és enviada a l’escorxador. Els desesperats mugits de la Safo per l’absència de la seua companya funcionen com un motto a la novel·la, com també ho fa la frase amb què els éssers humans s’escuden per evitar amoïnar-se: «prou de collonades!».

Els personatges, doncs, no poden (no volen?) escapar a l’especisme inherent a la indústria ramadera. Per això, és quasi grotesc que s’insistisca en l’empatia, desencadenada per la maternitat, de les dones cap a les vaques («només una dona es pot posar veritablement a la pell d’aquests animals; només una dona pot sentir, per ells, verdadera empatia») quan és justament la Goja qui ha decidit enviar l’Atthis a l’escorxador i no pensar en ella «fins que estiga morta i ben morta, per evitar el turment que suposa imaginar tant patiment en un ésser indefens». La repressió de l’empatia per part de la Goja posa en relleu el fet que la legitimitat de l’exercici de la violència dels éssers humans cap als altres animals és un mite que la Goja, en el fons, no vol desmitificar. Aquest és, en la meua opinió, el gran desencert de la novel·la: tot i voler escapar a les lògiques antropocèntriques, acaba reafirmant-les.

Malgrat tot, Distòcia és una novel·la recomanable per a pensar les complexitats de les maternitats, humanes i no humanes, i de la indústria ramadera. Amb una prosa àgil, que defuig artificiositats, i amb descripcions colpidores dels personatges animals, Pilar Codony ens fa reflexionar sobre decisions difícils, sobre les nostres contradiccions, i, sobretot, sobre com se’ns enganxen les vides, i amb elles les morts, a sobre.