Tornar a casa, tornar a viure
Resum
Després d’iniciar-se en el món literari amb el volum de contes Sis contes i una novel·la incerta (2010) i Efectes secundaris (2011), Jovi Lozano-Seser es consagra com una veu imprescindible en el panorama literari valencià de narrativa breu. Dels nombrosos guardons obtinguts per l’autor n’espigolem tres dels més reeixits: el Premi Ciutat de València amb Últimes existències (2012), el Premi Valencià de Narrativa conferit per l’Institut Alfons el Magnànim amb la novel·la Pedres que han de ser remogudes (2019) i per últim el Premi Enric Valor 2021.
L’any 2021 publica la seua darrera novel·la Després de maig, abans de l’estiu, Premi Enric Valor de Novel·la concedit per la Diputació d’Alacant. Tot foren flors i violes fins al dia de l’entrega del premi, en què la Diputació va convidar Lozano-Seser a recollir el guardó un dia lectiu al despatx de la vicepresidenta de la Diputació i diputada de Cultura, Julia Parra. L’acte i la forma d’atorgar el guardó suposaren un moviment ínfim i totalment desapercebut en l’agenda cultural del País Valencià. L’assumpte s’engrosseix si el comparem amb el Premi Azorín, l’altre certamen que proposa la Diputació d’Alacant juntament amb l’Editorial Planeta per premiar la narrativa feta en castellà. Als dos certàmens no sols hi ha diferències econòmiques —l’Azorín compta amb un pressupost de 45.000 euros i l’Enric Valor amb 20.000 euros— sinó també a la cerimònia en si. El guardó de narrativa castellana s’entregà a la Sala Simfònica de l’auditori alacantí ADDA, fou un acte conduït per l’actriu i monologuista Sara Escudero i acompanyada de la música de l’Orquestra Simfònica del mateix auditori; mentre el Premi Enric Valor fou entregat un dimecres al matí —a la vesprada els despatxos de la diputació romanen tancats— amb uns deu minuts de recepció al despatx de la senyora Parra i una fotografia per a corroborar l’entrega del guardó.
Així doncs, Lozano-Seser escrigué un comunicat el 18 de desembre denunciant tot el muntatge que hi havia al darrere dels premis i hi comunicava el seu veredicte final: no acudir-hi. Al final del comunicat, tot dirigint-se directament a les altes instàncies de l’organisme, els diu: «senyors i senyores de la Diputació d’Alacant: amb vostès, la literatura en valencià i la cultura essencial de la meua llengua i del meu poble tenen molt a perdre. Per contra, els recorde que jo ja he guanyat».
No cal recórrer a circumstàncies externes a la novel·la per poder-ne parlar; Després de maig, abans d’estiu, té prou mèrits perquè el lector puga obviar esta primera part. Després de més de tres dècades treballant com a infermera, Àngels pren la dràstica decisió de deixar la feina després d’una dura i traumàtica temporada a l’hospital. L’absència, la fatiga pandèmica i el ritme frenètic de la capital fan que es replantege la vida al Cap i Casal i prenga la decisió de tornar al poble on va nàixer, Ondara. Ho farà d’una manera trista i solemne, complint individualment el somni que compartia amb el seu marit d’endreçar la casa dels seus avantpassats a la Marina. A prop de la presència dels éssers estimats que té a Ondara aconsegueix tancar els fronts que encara romanien oberts i que pesaven a l’esquena com si d’una motxilla de pedres es tractara. D’entre la foscor i el baf de la casa nova ix un missatge que farà trontollar tots els esquemes passats i presents de l’Àngels i la conduirà cap a la decisió de refer la seua vida.
Amb un llenguatge quotidià i descriptiu, Jovi Lozano-Seser aconsegueix captivar el lector i empentar-lo, no sols a una lectura activa i atenta, sinó també a empatitzar amb el patiment i el procés lent que suposa la pèrdua d’un marit i el fet d’haver de pair una pandèmia. De fet, és de les primeres obres en valencià, potser la primera, que il·lustra un fet tan recent com fou la pandèmia ocasionada per la COVID-19. Diguem-ne que l’obra, amb el tractament dels efectes directes —però també secundaris— que comportà la pandèmia, se situa en l’òrbita del gènere psicològic. A més a més, la descripció acurada del paisatge de la Marina Alta i l’espai urbà d’Ondara fan que el lector se submergisca directament al carrer de Sant Cristòfol. Els personatges, i en especial el d’Àngels, compten amb una psicologia i un profund món interior, fins al punt que al final de la novel·la podem intuir els seus pensaments i reaccions. Això, al costat dels caràcters familiars versemblants, és el que farà que el lector reconega en eixos personatges persones.
En definitiva, el Premi Enric Valor de Novel·la 2021 no ha pogut caure en millors mans que en les de Lozano-Seser, que ens presenta una novel·la que ens fa fer memòria. Memòria de tot el viscut, ara fa tres anys, amb l’inici de la pandèmia, del distanciament —de seguretat— col·lectiu, de la superinformació i al seu torn de la desconeixença de tot allò que teníem davant els ulls. I és que, honestament, és impossible no empatitzar amb allò que ja forma part de l’imaginari col·lectiu d’una societat que en quatre mesos se li va esgolar la quotidianitat feta rutina d’entre els dits.
