Com una Lilith moderna
Resum
«Els fils de la teranyina s’entremesclen al meu cap. […] Descobriments i encobriments. Aparences, mitges veritats, mentides absolutes. Un trompe-l’oeil en bucle. La vida com una matrioixca que mai s’acaba, que sempre guarda una nova figureta sinistra en el seu interior». Aquestes són les paraules de Neus tot just a punt per començar el seu relat d’aquells mesos d’hivern gelats i misteriosos i tot el que va viure amb Mireia, la seva amiga de l’ànima, una Lilith moderna, seductora, lliure i independent, «hereva d’un llinatge de dones lliures, i per això, perilloses».
Mireia, guardonada amb el Premi Lletraferit de Novel·la de 2022, és la primera novel·la de Purificació Martorell, professora de Literatura Comparada, Estudis Culturals i Teoria de la Literatura. Una història que, certament com una matrioixca, enceta i entrellaça temes com el tractament i la instrumentalització de la histèria femenina en la història, els límits entre el seny i la bogeria, l’ètica científica, la fagocitació acadèmica, l’amistat, la sexualitat, l’atracció pel mal o la llibertat.
La novel·la s’escriu des de dos plànols temporals, el present i el passat, en un escenari compartit, la ciutat de Xàtiva. Des del present, la història comença quan la narradora, Neus, pintora, filla del conserge del cementiri i secretament enamorada de la seva millor amiga Mireia accepta l’encàrrec de fer un retrat a Llorenç, un home estrany a qui ha conegut en la inauguració de la seva exposició i amb qui, ben aviat, Mireia estableix una relació passional. Des del passat, ens endinsam de ple a finals del segle XIX per conèixer una realitat que ens reclama, la vida i obra de Lluís Simarro Lacabra, objecte d’estudi en la tesi doctoral de Mireia. Aquest metge xativí, fill d’un pintor mort per tuberculosi i d’una mare suïcida, va ser pioner de la psicologia científica i va visitar l’Hospital de la Salpêtrière, on el doctor Charcot experimentava amb metodologies èticament reprovables la histèria femenina.
Passat i present s’entremesclen en una aura de misteri en què el lector se sent atrapat, talment com la Lilith de Collier que, envoltada per la serp gegantina, se’ns ofereix nua des de la portada. L’ombra d’un home misteriós del romanticisme que s’erigeix al fons de l’escena com una visió espectral, la relació morbosa que construeixen entre Mireia i Llorenç i la història descoberta de Simarro i la Salpêtrière esdevenen l’espiral des de la qual reflexionar sobre els tènues límits entre seny i bogeria, opressió i llibertat. Una espiral que contribueix a enredar el joc intertextual i interdisciplinari que basteix l’autora. En la novel·la tant s’hi poden sentir els ecos de la música de Fauré, com s’hi poden llegir les pinzellades de Waterhouse, Khnopff, Friedrich o Klimt, les arquitectures de Xàtiva, els mites clàssics i bíblics o els clàssics de la novel·la gòtica. I és que sota el pinzell i les paraules de Neus i la mà destra de Mascarell, el lector fàcilment pot sentir-se reflectit en les paraules de la narradora: «Mireia t’envolta, t’atrapa, et seduïx, t’arrossega al seu terreny. No, millor: vas tu a ell».
