Vides llançades a perdre
Resum
L’any 2011 Andreu Sevilla va guanyar el Premi de la Crítica de narrativa atorgat per la AELC per la seua novel·la històrica La penombra de la coloma l’argument de la qual girava ni més ni menys que al voltant de la pèrdua del manuscrit del Tirant lo Blanch en la València del quatre-cents. Aquesta aplicada ficció filològica va aconseguir aquest guardó malgrat haver sigut autoeditada, amb les dificultats que això sempre implica per posicionar la novel·la, per véncer prejudicis i per fer-ne difusió. Això sense dubte parla ben a les clares no només de la qualitat de la narrativa de Sevilla, sinó de la seua voluntat sostinguda i ferma d’esdevindre escriptor.
Per això va ser una molt bona notícia que el 2022 guanyara el Premi Lletraferit de novel·la junt amb Mireia, de Purificació Mascarell, perquè això anava a permetre que el novel·lista d’Alcàsser (i nascut a Casas de Benítez, a Conca) trobara per fi l’edició i la promoció que es mereix. A més, les dues novel·les guanyadores, en ser tan diferents, mostraven ben a les clares la vitalitat de la narrativa al País Valencià, confirmaven la trobada sostinguda d’escriptors i escriptores i públic, i la bona salut del premi mateix i de l’editorial Drassana amb la seua intel·ligentíssima i agosarada política editorial que està guanyant lectors i lectores per a la nostra llengua.
Els inútils és una novel·la sòlida i desolada, molt ben escrita i molt ben construïda. És una mena de narració d’un viatge sense destí. En concret, parteix del viatge que Víctor Senabre i el seu fill Quel realitzen en el seu camió Plus Ultra el 1959 per portar les despulles d’un republicà al Valle de los Caídos. Pel camí, entre el País Valencià i Castella, aniran trobant altres personatges que aniran conformant una completa galeria de derrotats, de marginals, de freaks, cadascú amb la seua història i amb ganes de contar-la, persones que, com diu Jaume Estruch, un dels més carismàtics, tenen «vides llançades a perdre».
Precisament un dels encerts de la novel·la és aquest conjunt d’extraordinàries marginalitats, dibuixades amb fermesa i amb trets que els fan inoblidables. Destaquen Bruna Barallat i son pare, Ximo, l’últim guerriller, o Magneta, Madame Vadora i en general els components de la companyia de teatre Pepe Rey, o Roma, el talp fa poc eixit del seu amagatall. O els falangistes hedillistes aliats amb la Confraria de la Processó Perpètua, somniant amb la resurrecció —o la reencarnació— de José Antonio.
Però a més, en aquest trànsit per la frontera, els diversos personatges li conten en algun moment la seua història a Quel, o les seues històries, o fabulacions en les quals és impossible distingir la realitat i la mentida, o anècdotes viscudes o conegudes. La novel·la és així una mena de mosaic de veus que conten històries, d’enfilall de narracions, de reflexions, de teoritzacions sobre la vida d’aquests personatges amb la reflexiva saviesa que naix de la consciència de la pròpia derrota irreversible. En aquesta estructura, per moments m’ha recordat Max Aub i les seues bigarrades novel·les plenes de narradors contundents.
El començament, a més, quan Quel i son pare són sorpresos a València per la riuada de 1957 i el camió és utilitzat per tractar de salvar persones és molt potent i efectiu. A partir d’ahí el narrador anirà conduint de manera implacable la història, sòrdida, èpica, tendra, a la distància adequada, cedint la veu als personatges una i altra vegada.
Els inútils es pot vincular a la narrativa de la memòria, però és sobretot un poderós artefacte literari. Aquests personatges que filen narracions no exemptes de referències culturalistes des del marge, que construeixen un món travat de relacions de vegades insospitades, mostren la seua convencionalitat, la seua artificiositat, la seua condició de ficció evident. I, tanmateix —o precisament per això— acaben per transmetre, sostinguts com estan fonamentalment per la seua personal i indestructible voluntat de viure, amb la seua pròpia visió del món, una punyent sensació de realitat, d’escriptura de vida.
Una novel·la, en conclusió, molt recomanable, que demana endinsar-se sense presa en les seues pàgines, que potser en algun moment sembla proposar algun repte al lector, però que finalment, quan menys s’espera, acaba per atrapar-lo, per endinsar-lo sense remei en el seu món narratiu. Com passa amb les grans novel·les un té la sensació en acabar la lectura d’haver conegut Magneta, Bruna, Sagardú, aquesta colla d’inútils genials, i, especialment, les dues vides de Jaume Estruch.
