La textura inacabada del real
Resum
El món s’ha pensat de maneres molt diverses, però sovint de manera reificada. Altrament, com podria acarar-s’hi el subjecte que ha d’escrutar-lo per gestionar la vida que ha de dur-hi a terme? Seguint la pista de Merleau Ponty —la veu del qual és la que més ressona al llarg de l’obra—, Marina Garcés malda per trobar una sortida a aquest fals atzucac d’empremta moderna tot donant per descomptat allò que tants maldecaps ha portat a la filosofia: l’existència d’un món que ens és comú. Entendre aquesta «certesa injustificable» com a «base de la veritat» és el que permet esquivar la lògica dicotòmica que encadena i alhora aïlla subjecte i objecte, cosa que evita que el pensament s’entrebanqui en el mateix punt de sempre. La pregunta pel nosaltres, «Què ens uneix?», deixa de ser una qüestió perquè en sorgeix una altra que li drena el sentit: «Què ens separa?».
Així, doncs, Un món comú esbossa el mapa d’una ontologia que no pretén antagonitzar amb la que s’articula el procés de globalització, la qual deixa espai per a totes les seves conseqüències: la privatització de l’existència, el triomf del paradigma immunitari, el fals universalisme individualista basat en l’ideal de llibertat d’un subjecte autònom i autosuficient… Més aviat, aspira directament a avançar un cop exposada la naturalesa fal·laç dels fonaments i premisses de les filosofies que han creat el relat, clarament fictici, del concepte de món: unitari, aliè, conegut, finit. Per aquest motiu, Garcés aposta per una ontologia del cos o, més ben dit, de la carn que permet retre compte de «la textura inacabada del real». Trencar la lògica que cosifica el món que ens envolta implica adonar-se que, en lloc de distància entre nosaltres i la resta, el que hi ha és continuïtat i que, per tant, res no ens envolta. La noció de centre s’esvaeix i el que n’havia estat l’hereu, l’individu, el subjecte, passa a ser una existència singular i, per això, anònima. El món descrit en aquest volum és comú, no perquè sigui de tots, sinó perquè no pot ser el projecte de ningú. Si podem viure junts és perquè el món és inapropiable, cosa que, en última instància, és la conseqüència d’entendre l’humà com un ésser de condició relacional que «no pot dir jo sense que ressoni, alhora, un nosaltres» (34).
L’estructura del llibre, és clar, continua sent la mateixa que quan va publicar-se per primera vegada l’any 2013. Després d’un breu pròleg, trobem un bloc que desplega el desplaçament de la pregunta pel nosaltres; un segon que planteja per què i de quina manera cal concebre la crítica postil·lustrada des del cos; un tercer que culmina la proposta precedent bastint l’ontologia relacional fonamentada en la interdependència i la vulnerabilitat; i, per últim, hi ha un epíleg que torna a la primera persona del singular de la introducció per esclarir la relació possible entre singularitat i anonimat en un món comú. El que sí que afegeix aquesta reedició és un nou pròleg en què Garcés fa el que el pas del temps exigeix: una actualització de la qüestió. Evidentment, aquest espai no queda lliure de la menció a la pandèmia de la COVID-19 que, sense eclipsar tota la resta de successos precedents igualment rellevants, inevitablement marca la que sembla que és la principal diferència entre 2013 i 2022: si bé el sentit d’interdependència s’ha fet més pregon, s’hi ha fet en termes d’amenaça, cosa que exigeix noves lectures del text si es vol rescatar o reenfocar aquesta reivindicació.
Que sembli més o menys encertada la postura i el pensament de Garcés en aquesta obra primerenca, reeditar Un món comú no necessita cap justificació atès que la imaginació (tant filosòfica com política) que respira el text impedeix d’ofegar-se en els tràngols estrets i fal·laços, però tanmateix reals, que ofereix un món encara regit per l’individu.
