Perill i vigilància de la modernitat

Resum

L’escriptura no pot decidir en quin moment comença, sempre ha de ser iniciada des del present. Amb aquesta premissa, el passat no es converteix en un lloc remot i estancat: interessa ja que és aquí. Creant una intersecció entre el que és intemporal, que ha entrat al cànon, i la temporalitat des de la qual es vol començar l’escriptura. Aconseguint d’aquesta manera que tota revolució artística, o més ben dit, tota ampliació dels consensos literaris sigui històricament justa.

Sebastià Jovani inicia el llibre a partir de la impossibilitat de repetir la representació estètica duta a terme en la modernitat, època literària que enfocava la individualitat subjectiva com a vehicle per a sortir de la lectura prescriptiva de la ciutat i els seus símbols, configurant d’aquesta manera l’individu, i creant així una separació entre el món i el subjecte. En el moment que Jovani emprèn l’escriptura del llibre, l’ansietat i el malestar impregnen la seva relació amb la ciutat i amb ell mateix. L’escriptura d’aquest llibre no contempla l’urbs com un lloc habitable pel subjecte.

La intuïció que recorre el text vol explicar com ha estat possible que la modernitat estètica que pregonava el valor de la subjectivitat (i, en conseqüència, posava el seu èmfasi en la mirada i l’acció del subjecte com a força per a restablir una relació fructífera i de valor amb l’entorn) ha acabat engendrant un individu absolutament subordinat al seu paper d’engranatge simbòlic dins un sistema de circulació de productes fantasmagòrics. És a dir, les conductes proposades per la modernitat estètica s’han convertit en el combustible de l’alienació i del patiment del subjecte en la ciutat postmoderna.

El llibre és també una constatació de com ens hem acostumat a ser exclusivament consumidors i productors de les mateixes inèrcies que es despleguen en l’espai urbà fins al punt que el subjecte explori l’autodestrucció com un camí lícit per a trencar l’estancament de consum i la repetició insatisfactòria que es produeix dins l’engranatge urbà; i això posa de manifest l’atzucac en el qual es troba la representació artística de la ciutat postmoderna.

Jovani es pregunta si l’única alternativa que té la representació estètica de la postmodernitat consisteix en una simple i estèril presa de posició emocional estàtica, en la qual la nostàlgia passa a ser el motor d’aquest immobilisme. Perquè així es crearia el perill que el subjecte adquireixi una posició evasiva i contemplativa de la ciutat i de les fantasmagories en constant moviment del seu voltant tot acceptant la impossibilitat de modelar una identitat afectiva i moral.

Urbis phantasma és un assaig que ressegueix les contradiccions i els mites de la modernitat, i com aquestes ja en el seu origen arrossegaven el perill de caure en un sistema de representació sense subjecte. En aquest moment ja no es pot parlar de la ciutat ni del subjecte amb els mateixos termes que ho havia fet la modernitat, perquè l’espai urbà on ens movem ha deixat d’interpel·lar el subjecte que ha esdevingut un engranatge més de la circulació de mercaderies en l’espai postmodern.