L’inesgotable ball de la ploma

Resum

A mig camí entre el dietari i l’assaig especialitzat, aquest volum dissecciona els records de l’autora i els enfila cautelosament en una anàlisi de la seva trajectòria professional en relació amb les lectures i les biblioteques personals segons una òptica feminista del segle XX. És a dir, el gest que marca L’onada a la ment rau en l’alenada d’aire fresc d’uns punts de vista hereus dels estudis postcolonials i dels estudis de gènere que es feien en el darrer quart del segle passat, de manera que el posicionament ideològic de l’autora s’emmiralla en una diatriba contra l’androcentrisme en l’àmbit de la crítica i la literatura; ser dona (i escriptora) no ha estat mai una posició còmoda —i, encara menys, privilegiada—, i Le Guin parteix d’aquesta molèstia per reivindicar el paper d’aquelles intel·lectuals que fan grinyolar la societat i esmicolar les cotilles en què el patriarcat les ha encabides.

Mitjançant quatre compartiments distints però complementaris, aquest recull d’assaigs conforma una constel·lació de debats, d’opinions i de reflexions sobre els prejudicis i els cànons establerts tant en els diversos gèneres com en la crítica literària més institucionalitzada, passant per una investigació exhaustiva pel que fa a les diferències entre la prosa i la poesia o bé diagnosticant l’alarmant manca de paritat en els premis literaris. No obstant això, Le Guin no sols confronta aquesta línia de diàlegs, sinó que brinda un espai predilecte a la llibertat creadora que la posseeix en tant que escriptora i artista. Així doncs, és lògic que una bona part de L’onada a la ment se centri en les lectures i els autors que articulen la base del seu criteri, i que al mateix temps tingui en compte els tòpics atemporals —l’humor, el gènere i la religió— que fan d’una obra una lectura immortal i que es torna a activar cada cop interpel·lant el lector.

I ara endinsem-nos en el darrer capítol, dedicat a l’escriptura i a l’ofici que l’acompanya. Val a dir que un dels trets més notables d’aquest escrit de Le Guin gira al voltant de la forma peculiar i única, molt personal, que aplica a la figura de l’escriptor(a): no la percep com un geni creador inspirat per les muses, no es tracta de cap ésser sobrehumà; n’aparta qualsevol concepció mitificada per donar pas a una visió més artesana de la feina. Remarca freqüentment que l’única manera d’aprendre a ser escriptor és escriure, perquè la pràctica (però també la lectura hi és fonamental!) és el que el perfeccionarà, així com tallar amb una gúbia poleix el fuster i assajar els mateixos compassos forja el músic. De tota manera, insisteix en la nombrosa quantitat de prismes del calidoscopi que és l’escriptura, atès que sense la confiança primordial en si mateixos, sense la revisió constant d’allò que s’ha produït, sense els tallers d’escriptura i els seus ensenyants, els punts de referència, la planificació i la gestació de les històries, aquesta tasca mil·lenària perdria tota transcendència.

És interessant aturar-nos en la qüestió a què Le Guin destina tantes línies, i és que la tensió entre la ficció, la no-ficció i el realisme entrelliga els capítols dels llibres a través dels títols esmentats i el debat en veu alta que ella exposa. No resulta pas sorprenent la discussió sobre aquests temes ni les connotacions intrínseques respecte d’una prosa més realista que la història de la literatura ha evidenciat; ara bé, l’estatus marginal que tradicionalment ha mantingut relegada la ficció s’ha capgirat dràsticament a causa de la infinitat de possibilitats que ofereix. Al cap i a la fi, el gènere fantàstic (i el de la ciència ficció) està igual de compromès amb el pacte de la veritat (envers el lector i la història) que el gènere realista, amb l’avantatge que el primer és flexible: juga i es burla del món en què vivim, tot escapçant les «suposicions indiscutibles» del cànon literari occidental en favor d’una emancipació rítmica de les idees, que flueixen com onades a la ment i oscil·len entre la memòria i la imaginació, al compàs d’un ball de reciprocitat en què escriptora i història conflueixen en harmonia.