Temps d’autoficció
Resum
Després de tanta reflexió al voltant del fet de llegir i escriure, Xavier Pla ha descobert com enganyar-nos amb astúcia. A l’obertura de El soldat de Baltimore ens adverteix que els petits textos i assajos que tenim a les mans i que conformen el llibre no són «el resultat de cap projecte determinat de lectures ni de cap sistematització prèvia o coherent, sinó que van apareixent amb l’ordre i el desordre de la vida mateixa, amb l’atzar de lectures i coneixences, de vivències i records, de curiositats del moment i d’inquietuds permanents». Conclou l’obra amb la descripció de les dues menes d’escriptors que va proposar Jordi Puntí al darrer conte d’Això no és Amèrica —els caçadors, que «surten a buscar la matèria literària» i els pescadors, que «s’asseuen al marge d’un riu, preparen la canya i tiren l’ham»— per més tard afegir-hi que, al capdavall, com va esgrimir Maurici Pla, un escriptor no és res més que «un vampir que xucla la sang a la realitat que l’envolta», definició que s’assembla molt a l’imperatiu propugnat per Faulkner d’esdevenir, amb el menor mirament possible, un lladre d’històries. Tanmateix, al llarg de l’obra trobem altres matisos, mastegats i absorbits a partir de lliçons rebudes, que desdibuixen aquestes confessions apreciatives per tal d’engrossir les distintes peculiaritats que modelen l’essència de l’escriptor i que, al mateix temps, deixen entreveure la proposta lúdica de Xavier Pla en aquest recull d’assajos: la voluntat de crear una peça literària que s’expliqui a si mateixa a partir d’altres narracions.
Gran admirador i coneixedor de l’obra de Josep Pla, Xavier Pla ens fa la guerxina quan apunta que l’escriptor de Palafrugell «va declarar molt sovint que els seus llibres només eren l’efecte de l’atzar o el resultat d’un simple passatemps estretament lligat a les energies i febleses de l’autor, intentant transmetre sempre la idea segons la qual els seus llibres no tenien cap caràcter literari», perquè, com a escriptor, persegueix el seu mètode i la seva estratagema. A través de l’ús de la primera persona, El soldat de Baltimore juga amb la realitat i la ficció, fa trampes amb els lectors perquè s’hi acostin i assumeixin el pacte implícit que provoca l’obstinació de l’autor de mostrar-nos com a caòtic i accidental un camí traçat d’antuvi, a partir del qual s’han adquirit —suposadament— verdaderes troballes. Així, amb una actitud sovint sorneguera i crítica amb la societat, Xavier Pla deixa clara la seva postura pel que fa a la determinació política de l’escriptura del jo mitjançant fragments que tan sols sembla haver endreçat i que esborren, grosso modo, la intenció amb què han estat cercats. Potser hauríem de reconèixer que els escriptors no són només caçadors, pescadors o vampirs; són éssers rigorosos que regiren les deixalles de la humanitat per trobar corroboracions, és a dir, allò que ja des d’un començament pretenen destapar, perquè la pròpia intuïció els guia la cerca. I així, amb algunes digressions i línies d’una coherència concisa que es mantenen fidels a una lògica ben tramada, Xavier Pla escarbota idees d’arreu i enllaça Stendhal amb Pío Baroja i Josep Pla; René Girard amb Gaziel; Altaió amb Aby Warbug. En altres paraules, de trossos empolsegats de realitat l’autor gesta estàtues conceptuals que el lector no pot evitar anotar, analitzar i, sobretot, estimar, perquè Xavier Pla aconsegueix, gràcies a aquesta posició personal que adopta davant del text propi, que la seva passió per la literatura i l’escriptura es contagiïn. El soldat de Baltimore formula més preguntes que respostes i això és bo, molt bo, perquè exhorta a pensar, des de la tradició, el present que a cada dos per tres embafa i fa patir.
