«Açò no és una novel·la»
Resum
Avís per a navegants i possibles lectors: Les cendres del fènix no és un llibre qualsevol. Fins i tot podria afegir que no és un llibre apte per a tots els públics. Les cendres del fènix no és una novel·la (això és més que evident), o potser podríem dir que aquest llibre és més que una novel·la. El podríem considerar com un tractat de filosofia. Però ens sobta una mica la seua prosa tan amena com ben polida. A alguns ja ens hagués agradat estudiar Kant o Schopenhauer amb una escriptura així d’eixerida (mea culpa?).
Comencem, però, per l’autor, Josep-Enric Rubio Albarracín, del qual —hem de reconèixer— hem assolit poques dades. Va nàixer a Burjassot el 1967. És professor de literatura i cultura medievals a la Universitat de València i és un especialista en l’obra de l’autor mallorquí Ramon Llull. Ha publicat llibres d’investigació com Literatura i doctrina al llibre de contemplació de Ramon Llull; Esclat d’imminència o El llibre de contemplació en Déu de Ramon Llull.
El llibre en qüestió comença bo i tafanejant per les llibreries de vell de la ciutat de Friburg. Cosa que, potser, ens servirà de coartada per encetar un viatge al nostre interior. ¿Quina altra cosa no és, en essència, la literatura i la lectura de llibres en general?
A mesura que avancem en la lectura, anirem barrejant ficció i reflexió i plantejant-nos les preguntes que sempre han assaltat la humanitat des que es va «inventar» la filosofia; o potser des d’abans encara.
Ens hi trobarem amb personatges ficticis (o no) com Grace E. Stetz o Caroline Christine Walter. Ens hi sorprendrem en conèixer l’existència del criat Leporello tot parlant del seu amo Don Giovanni, el qual «col·leccionava» femelles amb una dedicació no sabem si envejable o malaltissa. Sabrem de l’existència de Joseph Carl Schleip, de Turíngia, el qual, «va tenir tantes experiències en la seua llarga vida que va considerar interessant deixar-ne un breu resum en forma de memòries». Carl sent la necessitat de veure món i ens ho contarà tot minuciosament. «A cavall entre el turista romàntic de motxilla i el viatger medieval».
Hom parlarà també del jo, del «jo disgregat». Què és l’individu? Només existim segons la mirada dels altres? Som qui creguem ser o el qui els altres creuen veure-hi? Ací apareixeran també les diferents malalties mentals, els trastorns psicològics…
Arribarem a un capítol en el qual, com en una obra teatral, ens apareixerà el dimoni Mefisto fent balanç i demanant l’hora de retre comptes al Doktor Faustus. Sí, ell, Mefistòfil, ha acomplit amb la seua part del tracte, ara ell, el doctor Faust, li haurà de retre el que han acordat: l’ànima.
I, finalment, arribarem al fenomen molt actual de l’individu «habitant» de les diferents xarxes socials. Què és el que empeny a interactuar contínuament amb «amics» virtuals que en realitat no coneixem de res i ens són, pràcticament, uns totals desconeguts?
I per cert, podem continuar actius i vius al Facebook o al Twitter després de la nostra mort? Podem assolir, per tant i en certa manera, la immortalitat? Ens acostem ací al mite del doctor Faust. Però tal vegada en comptes de vendre la nostra ànima al diable, vendrem la nostra imatge a internet.
Se’ns hi plantejaran preguntes tan crucials com el sentit de l’individu dins la societat —sempiterna qüestió— o també la inevitable pregunta: el perquè de tot plegat.
En fi, i per resumir-ho tot una mica: que no tot, en aquesta vida han de ser lectures banals o fugisseres i que, de tant en tant, paga la pena capbussar-nos una mica en les profunditats d’un bon llibre i del nostre ésser. I no ho dic per elogiar ni criticar ningú.
Ja hem avisat, però; aquesta no és una lectura apta per a tots els públics. Que no ens acusen després de traïdors. Aquesta és una lectura apta per a gent desficiosa que es planteja dubtes i quimeres d’aquesta vida i aquesta societat que ens han tocat viure.
