Un país polifònic
Resum
Una cultura es construeix amb les veus que l’habiten i que volen habitar-la. És, a més, rica, si aquestes veus són diverses en tessitura, timbre, to, intensitat o ritme; si l’habiten veus de tro però també veus moixes, si hi sentim veus blanques, veus flexibles i també veus aspres. Que la nostra és una cultura rica ho prova Lourdes Toledo a Contra tot pronòstic. Una cultura en construcció, una obra que acull veus distintes, polièdriques, les veus que habiten i volen habitar aquesta cultura nostra.
Sota l’aparença d’un llibre que recull entrevistes, la periodista i escriptora registra la crònica d’un temps i un país. Perquè Contra tot pronòstic és una tria d’entrevistes —algunes ja publicades en diversos mitjans, i altres inèdites—, però és molt més que això. És, com es proposa ser, un llibre de retrats bastit a cop de paraula, una mirada profunda a un grapat d’homes i dones del nostre present que han treballat i treballen des de la cultura pròpia i per la cultura pròpia. Setze veus passegen de la mà de Toledo per aquestes vora tres-centes pàgines que publica ara l’Editorial Afers. Són les veus de distintes generacions, veus del nord i veus del sud, veus d’escriptors, editors, professors, investigadors, periodistes; personatges polièdrics que tenen en comú l’estima per la paraula i la preocupació pel país que ells mateixos ajuden a construir.
Així s’entrelluca des de les citacions inicials que són la declaració d’intencions de l’autora. Si, en paraules de Rafael Argullol, «dins de nosaltres hi ha una polifonia i de la conversa naix tot, inclosa la cultura i la civilització humanes», Toledo sap extraure totes les cares dels entrevistats i amb les seues pàgines ajuda a fer nàixer la cultura. En un exercici de memòria necessària, la periodista lluita contra l’amnèsia deixant constància de les persones que han marcat un temps, seguint la premissa de Gustau Muñoz que encapçala el llibre. Les entrevistes es cuinen a foc lent, amb la cura de qui ha sabut triar molt bé els ingredients que conformaran l’àpat perquè esdevinga deliciós. De qui s’ha documentat en profunditat i ha deixat volar les hores de conversa, creant un espai proper i diferent en cada diàleg. La periodista fa un exercici que és digne d’admiració en els nostres dies, en un temps en què la immediatesa, la brevetat i la pressa han desbancat el rigor, la feina reflexionada i pausada, pensada. L’admiració per la feina de Toledo encara és major quan l’autora confessa que no enregistra les entrevistes que tenim a la mà. L’escriptora és capaç, llavors, de retenir l’essència i les inquietuds dels personatges que retrata sense necessitat de recórrer a la tecnologia, amb la justa companyia de la memòria. I és que Lourdes Toledo demostra la intuïció de qui posseeix l’experiència i, tanmateix —o potser per això—, sap fer un pas enrere per a donar tot el protagonisme a l’entrevistat. I per a fer sentir al lector, així, que és ell qui es troba cara a cara amb el personatge que parla.
El qui es decidisca a conéixer el mosaic que proposa la periodista, passejarà per Sueca, per Sant Vicent del Raspeig o per la Facultat d’Història de València, se sentirà bressolat pel Montgó i seurà als Jardins de Monfort amb el sol tocant-li el rostre. Escoltarà les veus de dones que aposten per les realitats bandejades per la història, i s’adonarà que no és casualitat que siguen precisament dones les qui s’interessen per aquests temes. Les veus de Majo Siscar, Maria Lacueva i Margarida Castellano en són la prova. El lector descobrirà també la capacitat de treball que tomba de tos i la saviesa immensa que atresoren els professors Albert Hauf, Enric Iborra, Antoni Furió o Anna Esteve. Observarà la personalitat fascinant d’Enric Sòria, Julià Guillamon o Àngels Gregori, pouarà les històries de Pepa Guardiola, Xavier Serra, Raquel Ricart o Martí Domínguez. Copsarà, també, la força de Iolanda Batallé i la paraula justa de Violeta Tena.
Tots ells són personatges polièdrics que sobrepassen les etiquetes que els volem imposar i que demostren que tenim una cultura valuosa i que hem de fer respectar. Perquè aquesta polifonia és l’expressió d’un país que viu i que continua construint-se. I que esperem que ho faça in aeternum.
