Un nou elogi de la dona forta
Resum
Fa vora quaranta anys, Isabel Clara Simó va escriure Júlia, una novel·la en què l’alcoiana —hom diu que per suggeriment, qui sap si provocació, de Joan Fuster—, reflectia l’amor al seu poble natal. Però, no només això, sinó que «assumia la responsabilitat de la recerca d’informació sobre els fets històrics de la Revolució del Petroli» (2022: 9-10), tal com Silvestre Vilaplana indica al pròleg de l’adaptació teatral duta a terme per Gemma Miralles —per una altra alcoiana—, que ha estat recentment publicada a Bromera. I és que el personatge de Júlia, i la seua dèria, no ha deixat de cridar l’atenció ni del públic ni de la crítica.
L’amor, hem dit, però, sense deixar de banda els quefers dels veïns del segle XIX i, pot imaginar-se ja, les injustícies amb què la dona podia trobar-se —també hui dia— a l’hora d’ascendir en l’escala social i, així, viure i defendre’s en una posició millor. És a dir, ser autònoma i fer negocis —empoderada, en diríem hui—, tal com generalment ha fet l’home al llarg de la història.
L’any 2003, amb motiu de la celebració dels vint anys del text, Manel Garcia Grau dedicava unes paraules a l’Avui («Júlia o l’elogi de la dona forta», 11 desembre del 2003, pàg. III.) que, al nostre parer, romanen presents tant al text com en la proposta de Miralles, tot just pel que té a veure amb la intenció de Clara Simó i de la dramaturga de construir una veu femenina i forta, que lluita per aconseguir fer-se de valer, alhora que s’endinsa en les relacions de poder i, per tant, en el seu parany.
Júlia se’ns presenta com una jove de classe treballadora i proletària que, per accedir a una posició benestant, es casa amb un home d’una condició social superior. En efecte, amb aquest casament el personatge evoluciona dramàticament cap a unes contradiccions que es conjuminen amb aquelles que el lector del text no deixa de qüestionar-se. Perquè sembla que Júlia hi paga el preu del seu ascens, açò és, el de ser una dona que tracta de conduir el seu futur —no direm destí— i esdevenir una heroïna que farà el que calga per a aconseguir els seus desitjos.
Miralles, que a més de ser la responsable de l’adaptació ho és també de la direcció, situa el personatge femení en diferents atmosferes que van des de la fàbrica on treballa i regentarà, fins als carrers que la veuran créixer o, inclús, a l’interior de les cases amb què la veu en off la portarà a connectar amb els fantasmes del passat. Així, de la peça, pensada per a onze intèrprets, es cridaner el triangle que pot establir-se entre Júlia, l’amo i el doctor; uns personatges masculins que tensen la protagonista, molt sovint, fins a l’extrem, tal com ocorre, per exemple, en l’escena en què el metge explica com ha de cremar-li la matriu perquè l’òvul no siga fecundat. En tot cas, interessant és també una altra situació, sobretot, des del País Valencià estant, en què se’ns remet a la indiferència del marit, concretament, a com no li preocupa «si governen des de Madrid o València: que mentre ell tinga una fàbrica i puga produir… I, en el fons, el mateix diuen els obrers. És igual que l’amo siga este o aquell, sempre serà l’amo». En definitiva, exemples com aquests fan que Júlia, l’una i l’altra, l’original i l’adaptació de Miralles, la de les dues alcoianes, siga entesa com una obra que no pot sinó tindre un rerefons polític, perquè com a ciutadans ens demana si fem el que podem o el que volem, o si aproximar-se al poder costa una penyora, com és el cas ací, per tal de voler ser independent. Tant que Júlia acabarà per afirmar que «els rics hem de lluitar per no perdre-ho tot en un obrir i tancar d’ulls».
