Confessions de Walter Colloni

Resum

Sí, soc en Walter. Surto gairebé en tota l’obra narrativa de Max Besora. Dic «gairebé» perquè, quan es va publicar Vulcano, el 2011, encara no ens coneixíem. Ara, però, n’agafo la darrera edició que celebra «els deu anys de la primera erupció» (i fa venir ganes de proclamar que «he vist coses que vosaltres, els humans…») i que es reivindica com a definitiva (no hi ha res de definitiu, en aquesta vida, Max!) i al final de tot, hi trobo un «prolepíleg» (sic) signat amb el meu nom. No pateixo: sé que tothom sap que es tracta d’un apòcrif perquè WC, Professor d’Estudis Postcolonials de la Universitat de Sant Jeremi[es] (ai, les errates!) no engegaria mai un soliloqui per afirmar que «el que condueix el nostre narrador a una posició metalingüística concreta, relacionada amb un egoisme moral stirnerià, és la confrontació contra qualsevol mena d’autoritat, en tant que cosificació de la ment». I consti que no rebutjo tan sols la sintaxi embogida, sinó la semàntica que se n’extreu: Stirner és el primer filòsof de la Modernitat (i afegiria «l’únic» si això no produís un calembour una mica estúpid amb el títol de l’obra magna) que fusiona ètica i psicologia; parlar de moral, en aquest cas, em sembla ofendre la intel·ligència del lector. Això sí: aquest joc entre irònic i absurd és la tàctica implícita tant d’un Max (Stirner) com de l’altre (Besora). El pensador alemany ens obliga a entrar en un discurs en què res no és contradictori perquè tot és justificable a partir d’un egoisme nihilista («jo he fonamentat la meva causa en el no-res»); l’escriptor català, en canvi, ens presenta un univers narratiu en expansió que, novel·la rere novel·la, en lloc d’organitzar-se, crea cada cop més incongruències interiors.

A «La tècnica meravellosa» (2014), hi faig la meva aparició inicial —i també iniciàtica—, perquè formulo una qüestió metodològica: «com i quan podrem pagar als hàmsters el deute que la literatura té amb ells?». Per més inri, pretenc resoldre-ho de manera gnoseològica, és a dir, promovent la vivisecció dels cricetins per observar-los el cervell. I tanmateix, m’indigno quan un alumne esclafa el cap a una d’aquestes criatures. (Ho veieu?, no té lògica…). Cal afegir-hi, però, que aquesta vicissitud passa dins unes parets acadèmiques que recorden l’Edifici Històric d’una universitat nostrada amb uns protagonistes fàcilment recognoscibles. Per això Besora, que hi estudiava, tenia un terror sagrat de les reaccions a la publicació del llibre, i perdia temps, enganyava els editors, s’inventava excuses, acollonit per les reaccions que podia suscitar entre els seus docents. De fet, valia més que dormís somnis tranquils, perquè pocs d’ells el van llegir. Ara bé, qui podia imaginar que l’autor d’aquell Grand Guignol es trauria, cinc anys més tard, al mateix ateneu, el doctorat amb una tesi titulada Ficcions acadèmiques. Un estudi crític sobre la Literatura de la Universitat?

Sigui com sigui, tornem a parlar de mi, de Walter Colloni, que és més interessant. Cal recordar que he tingut cura de l’edició del manuscrit original sobre el qual es construeix la novel·la més coneguda —si més no, perquè va ser guardonada amb el Premi Ciutat de Barcelona 2017— de Besora: anomenem-la, per raons de brevetat, Joan Orpí. La meva aportació es limitava, de fet, a les notes a peu de pàgina i a una petita introducció on em perdia en divisions genèriques d’alumne neòfit de Teoria de la Literatura, fins al punt de bastir una distinció entre poiesis i mimesis (tradueixo al català normatiu: entre poesi i mimesi) que a mi em produeix vergonya aliena i que hauria provocat un atac aploplèctic als meus professors de filosofia i grec de l’institut. Així, doncs, m’imagino que l’estudiant-lector que teoritzo, arrogant i presumit, no se’n sabrà estar de treure a col·lació Bourdieu, el sublim de Kant i l’adjectiu «hermenèutic» en una sola frase, just abans d’arribar a comparar l’Orpí amb el Quixot. (El Quixot, sempre el Quixot, com si no hi hagués hagut res abans, o com si les novel·les occidentals dels darrers cinc segles en fossin tan sols rèpliques més o menys afortunades). No siguem injustos i aturem-nos aquí: deixem que l’alumne poc avantatjat maduri a poc a poc; i, d’altra banda, evitem per prudència de remetre la responsabilitat del que llegim a la intenció de l’autor (les intencions de Besora són inescrutables) i mirem cap al llibre i el seu context. Resulta evident que ens trobem davant no pas d’una reescriptura, sinó d’un antiVictus. Compadiria qui volgués interpretar aquesta definició com un deix polèmic contra Sánchez Piñol: no, només pretenc evidenciar l’oposició respecte a un model preestablert, una mica com quan fem servir etiquetes com antinovel·la i cia. Cal demostrar-ho? Doncs, només deixarem constància que el viatge esperpèntic de l’Orpí acaba amb una falsa anagnòrisi i amb un cupio dissolvi en què l’Homuncle-autor posa en crisi tota la narració «amb els seus ulls falsament brillants».

Pel que fa a mi, Walter Colloni, tots els atacs que he hagut de patir per part de Besora els puc perdonar i oblidar sense que en quedin traces dins la meva memòria. Accepto fins i tot la meva especialització en rosegadors (ho veieu?, és una obsessió de l’autor) quan, en La musa fingida (2020), ressenyo el Tractatus Logico Rodentia de l’hàmster Manuel tot explicant que es tracta de «la bastida que sustentarà els pressupòsits teòrics ecofuturistes que, al seu torn, serviran de fonament per a la lectura subversiva d’obres escrites per animals de tota mena». «És bizarro», em diuen els amics, «no t’hi capfiquis», i hi tenen tota la raó. Però llavors com qualificar el llibre Trapologia (2018) escrit amb *** (poseu aquí un número ambigu) mans amb Borja Bagunyà? De debò hem de recórrer a la solapa que ens assenyala, amb pedanteria manifesta, que el volum es troba «a mig camí entre la crònica gonzo de Hunter S. Thompson i l’aportage de R. J. Cantavella»? Perquè el que em dol, ho reconec, és que en la meva polèmica amb el professor Pepets Sanz, catedràtic de Filologia Catalana, abans de la baralla (que acaba amb un apunyalament mortal recíproc a cops de bolígraf), la meva capacitat de rèplica és reduïda a una doble pàgina de «TINC QUE» repetits, en què se’m dibuixa amb una actitud lingüística més infantil que la infantilització ideològica que hi promou expressament un dels dos autors, el que ens ocupa en aquest article.

Ara bé, si rescatar-me significa fer de mi la versió amigable d’un científic boig que crea (crea?, sí, com un demiürg bo i condescendent) el primer cànid cyborg de la història a La veu del seu amo (i hem arribat, deo gratia, al 2022!), prenc constància del seu penediment, proclamo la seva redempció i li agraeixo l’homenatge. Perquè això significa que (finalment!) ha entès, en llegir Stirner, que «si el pensament no és el meu pensament, aleshores és només el descabdellament d’unes idees, és un treball d’esclau, el treball d’un “serf dels mots”».