Francesc Vicent Garcia: el clàssic de la renovació i la continuïtat
Resum
Enguany es compleixen 400 anys de la mort de Francesc Vicent Garcia (1579-1623), el primer gran poeta barroc en llengua catalana. Un autor, però, que sovint és més conegut pel que va ser el seu càrrec, el seu nom de ploma i el nom que, inserit en contalles i anècdotes de tota mena, l’acabaria convertint en una figura mítica: el Rector de Vallfogona.
Garcia va escriure unes 160 poesies, una obra de teatre ―la Comèdia de Santa Bàrbara―, un extens i elaborat panegíric en vers dedicat al rector de l’Estudi General de Lleida ―el primer amb estructura polimètrica conegut fins ara en tot l’àmbit hispànic― i un sermó en prosa que ell mateix va declamar en les exèquies celebrades a Girona el 1621 amb motiu de la mort de Felip III. De tot aquest corpus, la part que més ha transcendit és la poesia, en la qual, des d’un prisma habitualment satíric, desenganyat i juganer, aborda temes com l’amor, el desig, els fets de la política i de la vida quotidiana del seu temps, i la pròpia creació literària. Pels seus versos hi circulen personatges poderosos i humils, artesans i bugaderes, bevedors i prostitutes, frares i monges, bisbes, virreis i bandolers, que comparteixen espai, en pla d’igualtat, amb figures mitològiques o de la tradició cristiana. Independentment de la seva condició, tots participen dels vicis i els plaers mundans, i conformen un retaule animat, vivíssim i ple de clarobscurs.
Garcia destaca en el panorama literari català de principis del Sis-cents perquè normalitza l’ús de les formes metricoestròfiques castellanes i italianes escrivint exclusivament en un català que aconsegueix un equilibri molt atractiu entre l’argot poètic del conceptisme castellà i la llengua oral —i sovint directament col·loquial— del moment. La seva fórmula té un èxit esclatant i acaba resultant un estímul per a d’altres lletraferits coetanis, que el segueixen i l’imiten. Tant és així que, durant els segles xvii i xviii és considerat el principal referent i màxim representant de la literatura catalana al Principat. I ho continuarà sent durant la major part del xix, quan, en el context de l’emergent societat de masses, es difonen com mai les seves anècdotes —que són, cal subratllar-ho, majoritàriament apòcrifes—, se’l reivindica des de poemes i diaris, se’l converteix en un heroi romàntic protagonista de novel·les i obres de teatre, es dona el seu nom a societats literàries i publicacions satíriques, i fins i tot serveix com a reclam comercial en anuncis publicitaris. És considerat, ras i curt, com el gran poeta nacional del Principat. Només l’obstinació del sector jocfloralista de la Renaixença i, més tard, del Noucentisme, aconseguirà relegar-lo als marges del cànon literari. Però ni tan sols així desapareix mai del tot de l’imaginari col·lectiu, ja que, tot i ser ignorat per les institucions i l’Acadèmia durant bona part del segle xx, reapareix periòdicament en publicacions diverses i es fa present en l’obra de poetes tan rellevants com Rosselló-Pòrcel, Ferrater, Gimferrer o Casasses, entre d’altres.
L’argumentari que es va fer servir per minimitzar la importància del rector a finals del xix reposava sobre un coneixement molt superficial de la seva obra, i de la llengua del xvii, i s’alimentava dels prejudicis d’una intel·lectualitat burgesa, puritana, amb una sensibilitat molt allunyada de la barroca i amb una visió molt elitista de la literatura. Estudiat ja des del rigor acadèmic, i lliure d’aquest prejudicis, Garcia se’ns dibuixa avui com un dels principals artífexs de la profunda renovació de la lírica catalana del Sis-cents. Igual que havia passat amb l’arribada de la moda trobadoresca al segle xiii, aquesta renovació té un impacte que reverbera molt més enllà del seu present i marca de forma decisiva el desenvolupament de la lírica autòctona durant diverses generacions: de fet, en vertebra una continuïtat fèrtil sense la qual, en fi, la renovació següent ―la de la Renaixença― hauria estat simplement inconcebible.
Aquest 2023, la commemoració oficial del quart centenari per part de la Generalitat de Catalunya està fent tornar l’autor a l’actualitat mediàtica i cultural del país, i està servint per posar a disposició del lector d’avui una gran quantitat d’informació actualitzada i contrastada. En aquest sentit, cal destacar la nova biografia d’Enric Querol i l’inici de la publicació de l’obra completa, el primer volum de la qual ha arribat recentment a les llibreries sota el segell de l’Editorial Barcino en una edició comentada i anotada pel filòleg gironí Albert Rossich. Tot és a punt, doncs, perquè puguem (re)descobrir l’obra, el mite i el temps del que va ser el millor poeta en llengua catalana entre Ausiàs March i Verdaguer.
