Mig segle d’un referent cultural indispensable: els Premis Octubre
Resum
La funció dels premis literaris varia segons les coordenades de temps i espai i les dimensions de cada comunitat lingüística. Mentre imperava la Galàxia Gutenberg, autors i obres premiats ostentaven un valor referencial, en gran part esvaït en els registres del ciberespai. Avui els premis literaris són grans aparadors mediàtics, espectacles més vinculats al branding i a una certa cultura de masses que al debat sobre els valors estètics o el cànon literari. Val a dir que en les magnituds de llengües grans com l’anglés o l’espanyol, els premis pertanyen a l’economia d’escala, lluny del rang més modest d’una llengua minoritzada com el català. Encara que els temes, la focalització o els estils literaris siguen molt semblants, en un cas prevalen els índexs de facturació. En l’altre, encara, els valors simbòlics de cohesió grupal, el sentit de pertinença a una cultura que sobreviu amb permanent voluntat de resistència.
Aquestes consideracions emmarquen l’abast i la significació dels Premis Octubre, que han esdevingut una de les fites anuals de la cultura catalana. Des de fa mig segle, a la fi d’octubre s’atorguen a la ciutat de València aquests premis que, pel seu valor simbòlic, depassen la significació literària. L’embrió dels guardons fou el premi d’assaig Joan Fuster, instituït el 1972 en reconeixement del mestratge intel·lectual del suecà. En aquella edició preàmbul es premià un estudi sociolingüístic de Francesc Vallverdú que publicà Edicions 62. L’obstinada diligència de l’editor Eliseu Climent, veritable factòtum dels premis al llarg de cinc dècades, els vinculà l’any següent al seu segell.
El nom de l’editorial que des d’aleshores alberga cada tardor la concessió dels premis, i del seguit d’actes que els acompanya, és tota una declaració d’intencions: Tres països (catalans) i Quatre barres, les de la senyera compartida. En efecte, els premis van nàixer amb la triple intenció de fer visible la comunitat de llengua i cultura dins l’àmbit català; estimular el llavors esquifit circuit editorial, tot ampliant el mercat del llibre, i promoure la creació literària, difonent l’obra de creadors consagrats i afavorint l’emergència de nous valors. Objectius que cabien dins la rúbrica comuna a les actuacions del catalanisme: fer país.
Com se sap, al Premi Joan Fuster d’assaig s’afegiren des del 1973 les altres dues modalitats dels Octubre, la de poesia, que du el nom de Vicent Andrés Estellés, i la de narrativa, que s’intitulà amb un substantiu de ressonàncies múltiples, Andròmina. A més, entre 2001 i 2008 el setmanari El Temps, vinculat al holding Climent, concedí el Premi de periodisme d’investigació Ramon Barnils. I el 2003 s’incorporà el Premi Octubre de teatre, que ha conegut dues etapes (2003-2010 i 2017 fins avui).
En cada modalitat dels Octubre convergeixen el context polític i social, les tendències estètiques i l’evolució del gust lector, així com els perfils d’autors i obres o els temes recurrents, entre altres factors. No caben ací, és clar, les desenes d’autors, títols i circumstàncies concretes que caldria evocar. Vists en conjunt, els Octubre han desvetlat noves veus, però també han reconegut creadors ja consagrats pel públic i la crítica. En cada convocatòria s’hi han acollit diferents generacions d’autors, de perfils professionals diversos, procedents de totes les contrades de la llengua, amb un cert predomini de valencians i principatins. Cal remarcar, ai las!, la inferioritat numèrica de les veus de dona. La relació dels premiats, que nodreix el catàleg de l’editorial, és el gran actiu d’aquesta. I alhora els premiats han begut del prestigi d’uns guardons el valor referencial dels quals s’ha mantingut, malgrat els contratemps polítics i els canvis culturals i tecnològics.
Cada premi té una trajectòria singular. En el Fuster d’assaig predominà inicialment la reflexió sobre la identitat nacional adaptada al present, drecera que ja havia encetat Josep Vicent Marqués amb País perplex (1973). Seguiren títols incisius i polèmics, com els d’Ernest Lluch amb La via valenciana (1975) o Joan Francesc Mira i la seua Crítica de la nació pura (1984), contestada per Damià Mollà i Eduard Mira amb De impura natione (1986). A més s’hi premiaren treballs de Sebastià Serrano, Vicent Bello, Josep Guia, Francesc de P. Burguera o els autors del Document 88 (1987), entre d’altres. L’última dècada del segle passat la temàtica de l’assaig s’amplià, incorporant-hi àmbits de reflexió filosòfica, esteticoliterària, mediàtica o ecològica. Val a dir que la dimensió «nacional», en el sentit ideològic i cultural de l’adjectiu, sempre ha dominat uns premis festejats la vespra del «darrer diumenge d’octubre», com recorda la coneguda cançó dels Al Tall, grup que arrelà en paral·lel als premis.
Els Andròmina de narrativa reconegueren en els primers anys títols cabdals de la nostra novel·la contemporània: Assaig d’aproximació a Falles folles fetes foc (1973), d’Amadeu Fabregat; Matèria de Bretanya (1975) de Carmelina Sánchez Cutillas i Crim de Germania (1979), de Josep Lozano. Vingueren després noms indispensables del panorama narratiu en català, com J. F. Mira, Isabel-Clara Simó, Joan M. Monjo, Rafael Escobar, Vicent Usó, Juli Alandes, Rafa Gomar, Salvador Company, Xavier Aliaga, Raquel Ricart o el prolífic Josep Franco, guanyador en dues ocasions.
Les veus líriques que ha reconegut el Vicent Andrés Estellés de poesia són igualment un registre de generacions successives i simultànies de poetes de tots els confins de la llengua. Una nòmina esplèndida que inclou noms i accents poètics tan diversos com els de Joan Navarro, Marc Granell, Jaume Pont, Manel Rodríguez Castelló, Joan Vicent Clar, Vicent Salvador, Manuel Garcia Grau, Gaspar Jaén, Vicenç Altaió, Jordi Llavina, Josep Ballester, Pere Bessó, Ramon Guillem, Tònia Passola, Josep Lluís Roig, Teresa Pascual, Lluís Calvo, Jordi Julià, Laia Llobera i tants altres que no podem esmentar.
Reconstruir la història detallada dels Octubre és una tasca complexa. Cal que els investigadors s’hi posen, lligant l’extensa llista d’autors premiats, les circumstàncies de cada convocatòria i la difusió de les obres guardonades, entre altres variables. Santi Cortés ja en va avançar prou dades en la monografia que dedicà a l’editorial fundada per Climent. Però convindria disposar d’estudis específics de més gran abast. Escriure la història dels premis equivaldria a contar-nos com hem resistit els embats de la substitució lingüística. Durant cinc llargues dècades, des de les acaballes del franquisme als temps de l’aldea global i la postmodernitat líquida, passant per la Transició fraudulenta i la mundialització que s’enceta a les darreries del segle xx.
La manca d’estudis de conjunt no impedeix fer un balanç dels Octubre. Amb la força dels fets es pot afirmar que, en línies generals, els tres objectius adés enunciats s’han cobert a bastament al llarg de mig segle, tant en les situacions sociopolítiques, econòmiques i culturals més adverses, com en els contextos de modesta i limitada bonança. Fet i fet, els premis Octubre han assolit un prestigi indiscutible en el conjunt del nostre àmbit cultural. I això ha estat possible per la capacitat del país de renovar-se i fer front als reptes històrics de cada moment. Els Octubre reflecteixen aquesta mutació de temes, veus pròpies, accents, estils i inquietuds vitals. Són a hores d’ara més que una trobada literària: una referència consolidada i indispensable per a la nostra continuïtat col·lectiva.
