Bistecs i diftongs
Resum
Lapislàtzuli edita Bistecs de pantera i persevera en la comesa de fer conèixer i reconèixer l’obra de l’autora amb la qual, precisament, enraigà aquest projecte editorial independent —concretament, amb la publicació de l’antologia Putes i consentits l’any 2011—. Lapislàtzuli vol esperonar creacions «úniques, diferents, d’un alt valor literari o humà», bé siguin «antics tresors oblidats o nous autors amagats o ignorats». Tot i així, convé aclarir que, ara per ara, el cas de Canyelles ja no pot comptar-se —i, en bona part, gràcies a la tasca editorial— entre aquest feix d’autors contemporanis expulsats de l’òrbita de prestigi del circuit literari català, perquè tant el públic com la crítica, sobretot en aquests darrers anys, la llegeix i la celebra de valent. A tall d’exemple: amb la reedició de Putes i consentits, amb la inclusió de la seva poesia a l’antologia Women Writers in Catalan (2017, Raig Verd), amb un bon grapat d’entrevistes o amb l’impuls de diversos homenatges —des de la placa commemorativa a la plaça de Na Camel·la, a Manacor, per iniciativa de Manacor Poètic i Dones de Llevant, l’homenatge de l’OCB a Can Alcover o la celebració del seu vuitantè aniversari a Can Balaguer, fins a la preparació d’un film documental sobre la seva poesia, promogut justament per López de Viñaspre.
Sense un marc sòlid que estructuri els poemes en seccions ben diferenciades i sense una mètrica rígida, treballada amb la força del cop del martell i la inclemència de la cisellada, la poesia de Canyelles, lliure de tot encarcarament, esdevé franca i natural, un glop d’aigua fresca. Així, Bistecs de pantera és continuadora d’un estil molt personal, de formes i temàtiques treballades creativament des de Quadern de conseqüències i que amaren Les banyes del croissant o Nus baixant una escala o Exercicis d’una mà insomne. En conjunt, un feix de pensades enginyoses i cavil·lacions d’una alta inventiva que juguen amb la llengua i, generalment, promouen amb sornegueria una crítica enèrgica contra una societat masclista, contra una política ineficaç i injusta, contra una institució eclesiàstica estantissa. Si bé no hi ha cap programa ideològic explícit, la filosofia vital de l’autora brolla de la lectura del conjunt de la seva obra i en defineix el caràcter progressista, rebec i emancipat, i sensible a dojo.
Aquesta darrera particularitat passa sovint per alt en la definició de l’obra de Canyelles, la qual n’inventaria els poemes com a bales, guillotines, esclats de pólvora, fletxes o dards. La mirada del retrat de Canyelles que fa de portada a Bistecs de pantera —obra de la càmera de Daniel Riera— concentra aquest tarannà d’escomesa, que s’intensifica amb el cigarret que repenja de la boca i, irreverent —vet aquí l’adjectiu que més s’associa a l’autora—, s’enfila cap a una mirada desvergonyida, desafiant i irònica, correlat dels seus versos. Tanmateix, rere aquells poemes que senzillament cerquen punyir la llengua i fer-la jocosa —amb una tendència clara vers el malentès pel caràcter polisèmic dels mots—, com d’aquells altres que van més enllà i emmascaren la denúncia feridora amb garlandes de diversió innocent i banal en aparença, majoritàriament totes les composicions de Canyelles lluquen d’una casta de contemplació de la vida sensible en extrem. Aquesta tendresa davant el món, amb l’aparell poètic, s’endureix i, quallada en befa o en riallada, corporalitza l’emoció en denúncia aspra gràcies a la duresa d’una veu poètica que conflueix adesiara amb la veu autorial i que és centre vertebrador de la seva poesia. Una veu lírica profanadora del sagrat per la broma, enaltidora de la quotidianitat des de la burla, que transforma en vidre —sovint en el vidre esmoladíssim de la botella trencada— aquesta visió afectuosa. Peus a terra, Canyelles s’espolsa la idealització, fa tallades de la pantera i pasta els dies amb llapis i paper, perquè, assegura:
De la cuina,
l’única cosa
que m’interessa
és el diftong
