Entrades de primera fila per a l’apocalipsi
Resum
Des que el ja llunyà 1991 Marc Granell es va consolidar com un dels grans poetes en llengua catalana en publicar Fira desolada, cada llibre nou ha estat d’una qualitat lluminosa tot i que, ben a sovint, d’una temàtica fosca o, si ho preferiu, al caire de l’abisme on s’aboca la civilització occidental amb una alegria digna d’uns lèmmings capitalistes que, falsejats per Disney, es llencen cap a la mort per l’espadat.
Ja aleshores Francesc Calafat explicà a Reduccions. Revista de poesia, núm. 56, 1992, pp. 69-71:
«L’aparició de Fira desolada de Marc Granell és una de les sorpreses més agradables de la present temporada poètica. A diferència d’altres autors d’edat semblant, l’obra dels quals ha perdut en molts casos la visceralitat i la tensió jovenívola dels primers llibres en favor d’una major destresa formal, l’obra de Granell ha volgut continuar amb més contundència si fos possible l’impuls dels llibres anteriors, la qual cosa, junt amb un més gran domini dels recursos verbals, fa de Fira desolada l’obra més madura i arredonida de l’autor. Granell comparteix amb Hölderlin i Machado, dos dels padrins explícits del llibre, l’ideari poètic, la concepció de la poesia com l’espai d’indagació sobre l’existència, la qual només pot ser expressada des de la més radical particularitat de l’individu. El poeta sap, no obstant, que el “poema i el mar / no han estat mai la resposta”. Però també sap que la crònica del dolor i de la dissecació de la derrota demana un gran esforç, que el seu intent, encara que no allibere, almenys ajuda a véncer la temptació del silenci, de la claudicació. […]
En la seua poesia, l’esqueixament, el dolor, no cauen en el lament, sinó que els eleva a cant, a vertadera poesia. I és precisament açò el que ofereix un segell particular als seus versos, […] ajudat d’unes imatges de gran força plàstica i d’altres a la manera de Vallejo, amb un ritme salmòdic, sincopat i contundent, que ens introdueix, com per immersió, en un clima desolat i tràgic, reforçat sovint per repeticions i tirallongues d’opressiva eficàcia.»
Gairebé podríem tornar a escriure les mateixes paraules respecte al darrer llibre publicat per Marc Granell, Arran de gel. Un poemari que estructura en tres parts que podríem relacionar, en línies generals, amb el passat, el futur i el present.
A la primera part, més relacionada amb el passat, la simbologia predominant és molt aclaridora: el foc i el fum a quatre poemes i, per altra banda, la més majoritària és la malaltia, la podridura, els cadàvers…, així com, de regal, acaba amb forats i clavegueres… Ens en podem fer a la idea. Tanmateix, podem trobar petits espais de força o esperança com el poema dedicat a Isabel-Clara Simó o el recurs tan tradicional i alhora tan proper del riu i el temps, encara que potser la imatge més interessant és la del dolor que il·lumina, que apareix al poema dedicat a Jaume Pont, poeta lleidatà que recentment va perdre la seua parella. El poema s’anomena «Un prec»: «No deixes / mai de mirar / amb aquests ulls / tan clars / encesa / pupil·la, / el món per fer-lo / paraula / que esdevé / bàlsam perquè és / dolor / que il·lumina.»
Aquest poema, juntament amb «La pell» de la segona part trenquen el to salmòdic i enllacen rítmicament amb l’altre vessant poètic de Granell: la poesia per a infants i joves. En aquesta part, resulta interessant com fa metàfores de les circumstàncies, la metareflexió sobre el jo poeta, què fer-ne, de tot plegat, amb la poesia.
A l’última part és el present qui mana, les circumstàncies, que són variades i diverses, miscel·lànies, però on predomina aquest present vulnerable on habita el poeta amb un cos maldestre que ha envellit i no ajuda a travessar aquest desert on habitem o que ens habita, aquesta fi del món cap on cavalquem i on el poeta vol ser present, perquè fins i tot a l’apocalipsi final hi haurà bellesa.
