Peixos fora de l’aigua
Resum
El volum de contes S’accepten encàrrecs és la confirmació del que el seu títol proclama: Sebastià Alzamora accepta encàrrecs, o, tanmateix, n’ha acceptat uns quants al llarg de la seua carrera literària. «Els deu contes aplegats en aquest llibret» —explica en el seu pòrtic— «van ser escrits tots per encàrrec, una forma d’escriptura que m’agrada». En efecte, els encàrrecs poden funcionar com a disparadors de l’escriptura i poden donar ocasió a obres vertaderament reeixides.
També adverteix que no li ha semblat correcte «tornar-los a donar aquí tal com varen sortir en el seu moment, de manera que han estat revisats», i potser siga per això, potser siga per la tasca de l’escriptor present que ha volgut acostar-los a la manera actual que té de concebre la literatura i el llenguatge, però vertaderament el recull té, em efecte, més que la «certa coherència» que li atribueix, i això malgrat que es tracta de textos publicats originalment entre 2001 i 2019 en llocs tan diversos com el llibre de la Marató de TV3 de 2012, la revista Barcelona Metròpolis, una publicació no venal del Saló Nàutic de Fira de Barcelona, un recull de textos escrits durant el confinament o contes de Nadal per al diari Ara.
Aquesta diguem-ne harmonia entre els textos té a veure sense dubte amb el protagonisme de personatges diferents, aïllats, fora de lloc, que de vegades no saben per què, d’on ve el rebuig que produeixen, com ara en els insospitats ressons lovekraftians de «La visió interior», o en el text més extens del recull i probablement un dels meus preferits, la «Història vertadera del peix Nicolau», llegenda rural instal·lada en la història, en la crua postguerra, i que fa del peix Nicolau fill de perdedors, pària social amb només el suport de l’Estraperlista Vell, que queda explicat també per esdeveniments de la guerra, i que aconseguirà de manera tan inesperada com bella (la prosa d’aquest conte és també especialment reeixida) la seua llibertat.
Crida l’atenció també el conte dialogat «Tenassa» que per moments té el to inquietant dels relats de El llano en llamas de Juan Rulfo, encara que ací les planures (i el riu) han estat substituïdes per la mar, per la tenassa del cap Salines com a espai de transició entre la vida i la mort. La mort és de fet un altre motiu en molts dels contes, des d’aquesta mort que es cola en la conversa casual i que canvia de sobte el to i el context i genera incomoditat i potser culpa («Chirivel, 18 km»), o la que assetja en «Un bosc», en cartes escrites per un narrador gens fiable o en crisi que parlen de presències potser sobrenaturals (que molt més benignes podrien visitar un cafè en «Bodegó amb taronges»), o el record de vides possibles que no es vol veure perquè no facen trontollar la quotidianitat de cites i pastisseries en «Ciutadania», o allò sinistre d’un cotxe amb els vidres trencats en un revolt del camí.
I al seu costat, com una mena d’anomalia deliciosa, el conte culturalista i sensual, mediterrani i lluminós, fruital i eròtic que és «Horabaixa a Nicòsia», on el passejant solitari, visitant transitori i per això habitant perifèric de l’illa, que mira la realitat de Xipre amb el ritme dels versos de Zorzi i tonificat per les libacions de resina, veurà el que no hauria d’haver vist però que sense dubte no lamentarà.
En resum, després de Ràbia (2022), aquestes narracions per encàrrec ens deixen una altra mostra de l’excel·lent escriptura de Sebastià Alzamora, de la seua versatilitat, però també del seu alé poètic, de la manera com pot al·ludir a les profunditats de les coses i de l’experiència fins i tot quan sembla que s’entreté descrivint la superfície.
