El despertar i altres relats: personatges femenins al marge del comú
Resum
Quan Kate Chopin va escriure El despertar, o qualsevol dels altres relats que es recullen en aquesta edició, el món que l’envoltava era tal com les seves heroïnes el descrivien: tirànic i excloent, ple de delicadeses, seu. A Chopin, desdir-se d’una feminitat canònica i forçada va costar-li el seu futur com a escriptora, però les generacions de lectores que l’han llegida d’ençà l’han constituïda com una de les veus més particulars de la literatura americana de fi de segle.
La novel·la curta El despertar és el clar exponent d’aquesta darrera afirmació. La història se centra en l’Edna Pontellier, una dona burgesa del sud dels Estats Units que viu una adultesa relativament frívola fins que l’atenció d’un jove sembla revelar-li tot allò que li havia estat negat. Tot i tenir un cert pes argumental, l’enamorament és només el mitjà a través del qual s’articula el punt i principi de l’obra: la individualitat de l’Edna, la recerca d’una subjectivitat per construir. L’amor que sent per en Robert és profund en tant que li serveix de procés d’autoconeixement: el desig que la mou li revela a poc a poc qui és i, sobretot, qui podria ser. A partir d’aquí, la protagonista ens passeja pels racons de la seva joventut com un temps insípid en què es barregen els sentiments de culpa i vergonya, lligats a una educació religiosa, els límits i la manca de criteri imposada pels homes amb què viu: primer el seu pare i més endavant el seu marit. L’opressió és mecànica, però no malintencionada; Chopin dibuixa ambdós personatges com homes benèvols, amoïnats pels canvis que presencien, però motors del sistema que l’Edna qüestiona.
Un dels eixos que vertebren el despertar de l’Edna és la maternitat. La protagonista hi té una relació ambivalent i ens ho recorda sovint: «Renunciaria a les coses supèrflues; donaria tots els diners que tinc, donaria la vida pels meus fills; però sense renunciar a mi mateixa. No sé expressar-ho més bé». Allò que a ella li costa verbalitzar, al lector se li apareix com una evidència: l’Edna rebutja la maternitat com una experiència totalitzadora, com l’única a complir en societat o com l’imperatiu per entendre la seva feminitat. És gràcies a aquest rebuig i a la curiositat de la protagonista, sobretot a l’hora de temptar els límits del flirteig, que l’autora dibuixa una feminitat dissident; la primera de les múltiples que apareixen en aquest recull de relats. Pot ser que aquest sigui un dels grans triomfs de Chopin; no només pensar dones que se’n surten del comú —dins El despertar l’Edna o la senyoreta Reisz, però també La Folle i la senyora Baroda en relats posteriors— sinó descriure-les en tota la seva complexitat sense fer-les caure en histerismes previsibles i absurds, un gir que diversos coetanis seus no van poder evitar. Els personatges femenins d’aquest recull representen una diversitat fidedigna de tarannàs perquè Chopin els observa amb ulls còmplices. I d’aquesta complicitat també neix el suport que es professen, una altra fita de l’obra; lluny d’enemistats forçades i de judicis de valor, les dones d’El despertar i altres relats es fan costat les unes a les altres perquè el món exterior els resulta hostil i l’amistat els proporciona refugi.
Una altra qüestió cabdal de l’obra és la caracterització de l’Edna i altres personatges com a subjectes romàntics. No només l’espai i temps narratiu ho propicien —finals de segle en un una Louisiana post-bellum on encara predominen els ideals europeus i la moral victoriana— sinó que el despertar de la pròpia consciència en detriment de les normes socials, i el conflicte irresoluble que se’n deriva, ho constaten. A mesura que l’Edna defuig de la convenció, el món interior en què s’endinsa es torna més i més excloent del món exterior. És un xoc que l’aboca a la creativitat —la pintura esdevé un dels mecanismes d’introspecció— i a la percepció de l’angoixa com una necessitat existencial. La Folle i Ma’ame Pelagie també renuncien al món exterior, tot i que l’agent en aquest cas és la guerra, igual que la senyora Sommers renuncia per un dia als seus deures com a mare a favor de sentir-se ella mateixa. La solitud acompanya la majoria d’aquests personatges perquè els permet construir-se al marge de les estructures que les oprimeixen i de la mort, en el cas de l’Edna i tants altres romàntics, esdevé l’únic final possible.
El poder narratiu de Chopin, transmès amb destresa a la traducció, no només es fa palès en la creació de les diverses subjectivitats femenines de l’obra i la sorprenent franquesa amb què l’autora descriu les vicissituds que travessen, sinó en el tractament de l’entorn, des del dia a dia de la societat créole fins a la descripció dels paratges daurats del sud dels Estats Units. En el cas de l’Edna, a més, l’autora fa servir l’aigua com a mecanisme al·legòric per a la descoberta de la pròpia sensualitat i dissolució última del conflicte.
El recull editat per l’Altra Editorial arriba a la seva fi amb una reflexió en què de nou la dicotomia entre un món i l’altre i l’èmfasi en l’individu agafen força. Chopin ens parla de la corrua de gent que segueix impassible el ritme i d’ella, que s’ha quedat al voral del camí; l’autora se singularitza sense remordiments: «Ai! Podria plorar perquè em quedo a mig camí, amb l’herba els núvols i unes quantes bèsties. Però reconec que em sento a gust en companyia d’aquests símbols de la immutabilitat de la vida». El patiment de l’Edna, els dimonis de La Folle, la melangia de Ma’ame Pelagie culminen en un desafiament explícit de l’autora al lector, que celebra la quietud del voral i aquest cop ho fa en plural.
