Centrifugadora d’identitats
Resum
El primer que cal destacar en parlar d’aquestes Cròniques des de Madrid és que es tracta d’un llibre molt ben escrit. Seguint Pla en una de les entrades constata que «si et paraves a pensar un adjectiu deixaves de ser periodista per a convertir-te en escriptor» (46) i, en efecte, aquest és un llibre d’escriptor, com si el gènere li permetera alliberar per fi la voluntat d’estil i escriure aleshores de sensacions, buscar la paraula precisa que fixe en el paper un moment concret del temps i de la història.
El gènere, per cert, es troba entre el llibre d’assajos i el dietari, encara que es podria llegir també com una mena de novel·la fragmentària i modernista, com el Libro de Sigüenza, de Gabriel Miró, o La voluntad, de José Martínez Ruiz quan estava a punt d’esdevindre Azorín, amb el seu argument subtil, però present, d’un viatge d’anada i tornada a la cort, que acaba per atrapar l’escriptor per al final expulsar-lo. No és estrany així que sovintegen les cites d’Azorín, qualificat com «el valencià que, des de la finestreta d’un tren, va renovar en bona mesura la literatura en castellà i va netejar la crònica de mecanografia» (167), fins al punt que és més que evident la identificació que Miquel Alberola hi sent. Entre els valencians a Madrid triar Azorín com a personatge per identificar-s’hi atorga sense dubte genealogia literària elegant —en castellà—, però cal recordar que també té els seus riscos. En qualsevol cas, Alberola passa per damunt del malparlador de Charivari o de l’arribista que també va ser, obrint-se pas a colzades i martellades de retòrica castissa. Molt problemàtica em sembla la seua proposta mig en broma mig seriosa d’anomenar Azorín l’estació Joaquín Sorolla.
Però com deia abans, la identificació amb Antonio Azorín o Sigüenza em sembla molt ben duta. Com ells arriba a la capital amb certa distància espiritual, diguem-ne, menys il·lusionat que els seus predecessors de la primera restauració borbònica. D’aquesta distància provenen algunes de les seues més punyents observacions, com la seua mirada al metro, als viatgers que utilitzen les finestres com a espills per compensar personatges. O aquesta brillant definició dels valencians: «el valencià és un català destraumatitzat que ha perdut la perspectiva sobre si mateix i, per tant, l’ansietat de saber-se depositari i transmissor d’imperatius intangibles» (33). També les seues observacions sobre la pèrdua de sentit de la monarquia espanyola: és viable una institució sostinguda sobre el símbol que permanentment s’amaga?, ofuscada en «basar la seua pervivència en la imperceptibilitat», perquè «només pot assegurar-ne l’existència en la seua absència: és si no es veu» (116).
Però en algun moment del llibre la perspectiva canvia i el narrador ja és un d’ells, «a poc a poc, Madrid se’m va anar fent habitual» (15), ja pot dir «nosaltres» amb la resta de cronistes reials (161), ja sembla un xicot de Quatretonda gaudint d’haver arribat al gran món, de conéixer on es dina bé a Madrid, o quin és el forn insospitat que Azorín haguera gaudit o presumint d’haver pixat a l’urinari del Palace. També la perspectiva ideològica i identitària que és evidentment nacional espanyola, en una prosa on els nacionalistes són els bascos i els catalans i el moment decisiu on es va trencar tota una allau de possibilitats que freguen la pastoral va ser quan l’acord entre el PSOE i Ciudadanos no va arribar al govern: «Quin hauria sigut el rumb dels esdeveniments a Espanya si s’haguera facilitat la governabilitat el 2015, quan el PSOE i Ciudadanos van aconseguir un acord?» (159).
De vegades, en la narració d’aquells convulsos anys entre 2015 i 2019, entre la successió de rondes de converses amb el rei, d’intents fracassats de formar govern i de referèndum a Barcelona i repressió, es poden trobar retrets a la bombolla centralista: «En aquell motle centrípet, Espanya expulsa mitja Espanya, menysprea el seu tot i intenta assimilar-lo a una part» (112).
Altres vegades, però, la veu narradora parla des de dins de la bombolla, especialment quan el llibre esdevé crònica de viatges, perquè no és possible oblidar en llegir les descripcions de Lima, de Buenos Aires, de Guatemala, de Tòquio, que la perspectiva és la d’un periodista espanyol que forma part literalment de la cort que acompanya el rei Felip VI en els seus viatges. El color local són restaurants boníssims, taxistes peronistes, els cambrers que serveixen canapés o la «colla de xiquets descalços esperant l’arribada de la reina» a Moçambic (148).
En resum, un bon llibre, ben escrit, que per a ser honestos, no em va donar el que em pensava trobar. I el cas és que el subtítol ja ho avisa. No diu «un valencià a la cort», sinó «un periodista a la cort». I. en efecte, per moments em sembla estar llegint textos literaris, això sí, però des de la mateixa perspectiva que el diari El País, mitjà per al qual treballa l’autor. No el pitjor El País, per a ser just, però El País. És bonic quan recorda els intents de valencians desterrats a Madrid per intentar «mantindre viva la flama de l’origen» (15), com Francesc de Paula Burguera, com Ricard Blasco. No és estrany. Part de l’efecte centrípet d’aquesta ciutat devoradora és abduir la perspectiva de qui l’habita.
Amb tot, aquest efecte és il·lusori, i és fa palés en les preguntes amb les quals es clou el llibre, en un text que narra el retorn sembla que definitiu a València: «Tornaré amb el cos molt escanejat i potser amb més equipatge, però amb la mateixa inquietud amb què vaig arribar a Madrid. Conec algú allí encara? Què podré fer llavors?». Sensació de buit quan València ha esdevingut «allí». I és que qui perd els orígens perd la identitat i la vella ciutat manxega esdevinguda cosmòpoli sobreactuada per ser una vertadera centrifugadora d’identitats.
