El so del temps

Resum

Durant un període de la meua vida, el so creixent de la sirena establia les parts del dia: a les cinc del matí (ningú hagués dit llavors de la matinada), a la una del migdia i a les nou de la nit. Hivern i estiu, cinc minuts abans de cada toc, una munió de dones amb una bata blava i un grapat d’homes de rigorós blau obrer, amb el saquet i l’ampolleta de vi i gasosa penjant, s’enfilaven en processó laica cap a la Fàbrica, sense més adjectivacions. Si feia llevantet podies escoltar fins i tot els mateixos sons del poble veí.

La lectura d’un passatge concret d’un poble petit, durant un lapse breu de temps, pot oferir una mirada de la realitat que en sotmetre-la a l’ull del microscopi explicita una mirada d’abast ampli. Aquesta ha estat, fet i fet, la idea subjacent que m’ha quedat després de llegir el llibre El triangle de les màquines. Obres i patrons a Vinalesa, Foios i Meliana, del periodista Vicent Garcia Devís i l’historiador Pau Pérez Duato, editada amb el número 112 de la col·lecció «Recerca i pensament» de l’editorial Afers (Catarroja-Barcelona, 2023).

El concepte de microhistòria, nascut i crescut al voltant de l’escola italiana de la revista Quaderni Storici allà pels anys setanta del segle passat ha tingut un recorregut intermitent i no sempre ben definit. Probablement per tres raons, la primera, el concepte unamunià d’intrahistòria que cercava trobar resposta des de l’interior dels fets; el segon, la història local que amb el seu recorregut sentimental i de mirada retallada no ha permès veure-hi cap part general i, finalment, el debat entre l’anècdota i la visió general de la història on encabir i explicar els fets.

Els autors han separat sense solució de continuïtat el llibre en dues parts, «L’arribada de les màquines» i el «Moviment obrer i la lluita de classes als anys trenta». Dues parts rigorosament estudiades i amb l’avantatge, en el cas de la segona de fer una anàlisi microscòpica de les dades i, en la primera, d’acostar al lector una crònica de la realitat immersiva.

El llibre del qual ara fem la recensió defuig els tres entrebancs esmenats i situa un fet concret, la industrialització, en el centre del debat que és travessat per la història europea. Tres processos industrials (seda, jute i ceràmica) a tres pobles petits de l’Horta de València (Vinalesa, Foios i Meliana) i durant tres (xviii, xix i xx) fan possible establir les bases per a entendre la caiguda del sistema feudal, mitjançant la desamortització, l’aparició dels primers moviments obrers en una societat amb un marc social conservador i de control ferri per part de l’Església catòlica, les primeres lluites socials sotmeses amb dos colps d’Estat, primer el de Primo de Rivera i després el de Franco i una guerra civil. Ara bé, el llibre té un camí d’anada i tornada, és a dir com hi va influir la història d’Europa i ací és cabal entendre la vida i la mort de Karl Bacharach, probablement la «primera víctima» de la Sohà, com podríem imaginar el món sense que la família Kissinger hagués estat expulsada d’Alemanya per jueva, o una aparent anècdota, com és la construcció d’un motor de vapor per a extreure aigua enmig de l’horta de València, per entendre l’endarreriment històric i l’autarquia espanyola. Però si els grans fets van tenir la seua petjada sobre els homes i dones d’un petit territori, aquests també van impulsar un moviment, el moviment obrer i la consideració de classe, mitjançat la creació de sindicats, cooperatives de rajolers, com la dels Descamisats a Foios però creada per obrers «sense res més que les mans per a treballar» per aconseguir una mínima dignitat.

A finals del xix, però, encara una altra fita, la fàbrica Nolla del barri del mateix nom, a Meliana, esdevé un model industrial que ofereix un producte innovador: la ceràmica de Nolla que comença a tenir una gran demanda entre la nova burgesia de la desamortització però que aviat arriba a Barcelona on captiva Gaudí —i encara és a la Casa Batlló— i continua els camins marítims cap a «Cuba, l’Argentina, l’Uruguai, Puerto Rico, els EUA […], el Brasil, Anglaterra, França, Alemanya i Rússia». Però aquest èxit tenia una doble contrapartida més obscura, els obrers tenien unes condicions laborals ínfimes (les dones, per exemple, no podien conversar i només podien resar mentre feien feina) i de l’altra, l’ama original de l’espai i esposa de Miquel Nolla, Joana Sagrera, va ser desposseïda de les propietats per raó de matrimoni i tancada en un psiquiàtric pel marit i els germans d’aquesta, per ser i voler dir la seua com a dona. Això provocà un dels debats més encesos en la psiquiatria europea d’aleshores.

La Fàbrica de la Seda de Vinalesa (1769) incorpora el primer torn automatitzat per a filar la seda inventat pel francés Vaucanson i poc més tard la caldera de vapor i l’enginyeria hidràulica, tres ginys mecànics que arriben al mig de l’horta en un temps que estava a punt d’acabar, a causa de la plaga de la pebrina, la morera. Aquesta, al costat de la Jutera de Foios i la fàbrica de Nolla a Meliana van modificar el paisatge físic d’una horta ancestral, però al costat del paisatge físic en van dibuixar un altre, el social i el de la lluita per uns drets laborals inexistents.

Dues cites més en aquest procés: la primera, que la gran majoria de mà d’obra, en els tres fàbriques eren dones i xiquets amb el que això representava de salaris reduïts respecte als homes entre un 40 i un 50 %, i encara més baix en els dels xiquets. Al mateix temps, les obreres que, havien aconseguit que la maternitat fos remunerada, s’enfrontaren al govern quan aquest volgué que aquesta paga de maternitat es pagarà al 50 % entre les dones i els empresaris. Sí, així com ho han llegit: a mitges. I NOMÉS les dones.

La segona, que en els tres casos la posada en marxa de les fàbriques està en mans d’aventurers forasters: els Trenor, d’origen irlandès que arribaren a la península per Cadís; els Bacharach, provinents d’Alemanya i que vingueren a fer diners en les transforacions de l’«espai urbà» i la xarxa ferroviària, i els Nolla-Sagrera, catalans de Reus i Mataró, nous rics, especialment ella, que donaren resposta a les demandes d’una burgesia i d’uns corrents artístics com el modernisme, l’art nouveau, el Jugenstil i l’Arts & Crafts. Aquests espais són ara, en el cas de Vinalesa i Meliana, espais públics rehabilitats i, esperem que, en el cas de Foios, ho siga aviat.

El so de la sirena és ara per ara, un so de la memòria d’uns homes i unes dones que han fet història i han viscut la història. Aquest llibre de Garcia Devís i Pérez Duato obri moltes portes per a qui vulga entendre en la seua vastitud i fer-se preguntes sobre els processos socials en les comunitats petites.