Fuster polifacètic
Resum
Enric Sòria Parra (Oliva, 1958) és llicenciat en Història i Periodisme per la Universitat de València. Des del principi de la seua activitat literària ha col·laborat en la premsa, El Temps, El País, La Vanguardia… o en revistes de literatura com ara Daina, Saó, L’Espill o Caràcters. Va exercir com a corrector lingüístic a la Diputació de València i l’any 1997 es traslladà a viure a Barcelona, on va treballar com a coordinador de la secció d’opinió del diari Avui. En l’actualitat exerceix de professor de periodisme en la Facultat de Comunicació Blanquerna.
A més d’haver escrit regularment articles de premsa que després ha recollit en diversos llibres, Enric Sòria és poeta, assagista i traductor. Tant en la seua faceta de poeta com en la d’assagista ha estat guardonat amb prestigiosos premis.
Així doncs, ens trobem davant d’un escriptor rellevant en els gèneres que ha conreat i que gaudeix d’una notorietat i consideració destacades. El seu estil i els seus judicis l’han elevat a la categoria de crític respectat, tant pel que fa a temes d’actualitat com literaris, polítics o d’humanitats. La precisió, l’autenticitat i els coneixements que maneja, testimonien una formació intel·lectual inapel·lable.
I morir deu ser deixar d’escriure, el llibre que ressenyem, és la recopilació d’articles que el poeta d’Oliva ha escrit sobre Fuster des de 1987 fins al 2022. Ell mateix, en el pròleg, esmenta l’origen i la localització concreta de cadascun d’aquests. Ara bé, aquests articles, editats per la molt meritòria editorial Afers, tenen la peculiaritat que en alguns, no tots, l’autor incorpora unes postdates redactades expressament per a «matisar el que en deia, perquè el temps passa i el lector canvia».
Enric Sòria ens adverteix també en el pròleg que el Fuster que descriu i analitza en els seus articles és el seu Fuster com a lector, i que aquest tipus de llibres-recull tenen l’inconvenient inevitable de ser repetitius en algunes qüestions. Estem parlant d’un període de trenta-cinc anys escrivint sobre l’obra d’un mateix autor, algunes repeticions són indefugibles.
Bé, siga com siga, el lector incisiu i intel·ligent que és Sòria, ens dona una visió rica, precisa i diversa de l’obra de Fuster. Tenint en compte que l’escriptor de Sueca ens va deixar seixanta llibres, més de tres mil articles, cent pròlegs i un arxiu ben gruixut de cartes; i que la seua obra podria classificar-se grosso modo en cinc etapes: 1) La immediata postguerra (1945-1954) dedicada a la poesia; 2) 1955-1961: assaig general i l’anàlisi del fet literari; 3) 1962-1976: afegeix a les vessants anteriors els de la reflexió nacional i història cultural i de la llengua; 4) 1976- 1982: Coincident amb la transició, escrits polítics d’urgència, i 5) 1983-1992: s’incorpora com a professor a la Universitat de València, la tasca de Sòria és notable.
Enric Sòria parteix de la base que Fuster és el seu maître à penser, un dels seus guies literaris amb els textos del qual va aprendre a llegir i escriure, quan tenia quinze anys. L’admiració, el respecte i la fidelitat que l’assagista d’Oliva desprèn vers Fuster en tots els articles, és categòrica. I quan dic categòrica no implica exempta d’ull crític. Sòria afirma que ha sigut sincer i tan imparcial com ha sabut i, al llarg dels articles, com el mateix Fuster hauria desitjat, també n’expressa, si cal, disconformitats. A més a més, segons la temàtica que analitza, mostra l’opinió d’altres assagistes que han sabut valorar l’obra de Fuster, tot indicant-hi, si s’escau, les limitacions o les discrepàncies. Des de Joan Francesc Mira fins a Guillem Calaforra, passant per Gustau Muñoz i altres.
De fet, quan parla del Fuster que abandona la poesia, diu: «En els seus bons poemes hi havia, llavors, els millors versos escrits en català al País Valencià des de feia quatre segles i ningú ho va dir, això». «El seu sentit crític li va jugar una mala passada, ja que Fuster va escriure molts poemes que van arribar a l’excel·lència».
Així, en el conjunt dels seus articles, Sòria parla del Fuster poeta, dietarista, articulista, traductor i assagista a l’estil Montaigne, és a dir, d’un agitador d’idees que planteja una proposta de diàleg sobre qualsevol tema, amb un pensament provisional que dubta mentre avança. I remarca que, per damunt de tot, Joan Fuster és un escriptor excel·lent que arriba a l’esplendor amb els articles, apunts de diari, les intervencions polèmiques i les notes de diversa destinació.
«La literatura de Fuster», afegeix, «és deliberadament antinarrativa i escassament descriptiva. No té gust de contar, té gust de discutir». «Un escriptor d’idees sobre idees». «Fuster opina, comenta, judica, pesa, discuteix, però descriu ben poc, l’estrictament imprescindible.»
Si Fuster destaca per ser un gran escriptor és degut a les característiques del seu estil i el llenguatge ric emprat, bàsicament, per mantenir l’equilibri entre l’erudició i allò que Pla va aconsellar-li: «la primera obligació d’un escriptor és de fer-se llegir». La claredat, l’amenitat, la ironia crua i solapada, l’agudesa, l’eficàcia provocadora o persuasiva i un cert grau de sorpresa i entremaliadura, són trets que caldria afegir a la seua prosa. I per això Sòria ens avisa que «per regla general prendre’s Fuster literalment és un error. Sempre cal llegir-lo entre línies i amb un somrís (còmplice o no) als llavis».
Enric Sòria diu que s’ha sentit acompanyat mentre llegia Fuster durant tota la vida, i jo us convide a llegir Fuster perquè en feu la vostra lectura personal. L’obra de Fuster ha tingut una incidència decisiva per a bona part de la societat valenciana, però la seua obra s’ha llegit i discutit poc i de manera incompleta.
Això sí, quan decidiu llegir-lo, seria molt recomanable que ho féreu des de la lectura d’Enric. La riquesa de la seua mirada sobre l’assagista de Sueca, les propostes, les anàlisis, els coneixements que ens hi aporta i la pluralitat d’idees que hi esmenta, multiplicarà i enfortirà la vostra visió personal. La lectura d’aquest recull d’articles marca unes coordenades imprescindibles per conèixer millor l’obra de Fuster i gaudir de la lectura dels seus papers, molt més instruït i equipat.
