Ens salvem pels mots
Resum
Enric Valor definia la seua vocació com un «desesperat amor per la llengua i l’ofici d’escriure», una afirmació que segurament deu compartir Josep Vallverdú, escriptor lleidatà que enguany celebra el segle de vida. Certament, cent anys donen per molt: molta lluita per la llengua i moltes pàgines escrites. És per això que ens ha proporcionat el seu inestimable testimoni com a parlant i com a escriptor en català en les recents memòries La llengua viscuda, sobre una vida entreteixida amb les paraules.
Vallverdú ens acosta a la seua trajectòria com a lletraferit a través de records i anècdotes, des de les primeres lectures infantils —fonamentalment, les revistes En Patufet i Jordi— que el van menar a llegir amb avidesa durant els anys universitaris els clàssics catalans, que acabava de descobrir; el fet de saber-se’n desconeixedor el corsecava, com ell mateix afirma, convençut de la manca de sentit d’obviar la gran literatura pròpia, que durant molt de temps es va conservar als dipòsits de les biblioteques. Aquest deler per les lletres necessàriament el va portar, malgrat les sospites de fer-ho en català, a col·laborar amb diaris i revistes, a traduir, a escriure narrativa juvenil i adulta, poesia i assaig, a fer classes, conferències i, fins i tot, a formar part de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, residint sempre entre el Ponent, la Costa Brava i Barcelona. Després van venir els reconeixements: el Premio Nacional de Literatura Infantil, la Creu de Sant Jordi, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, i un ampli etcètera.
Aquesta vinculació amb el món literari i cultural va permetre Vallverdú conèixer i relacionar-se amb altres protagonistes del moment, escriptors i intel·lectuals, com ara Martí de Riquer, Jordi Rubió i Balaguer, Gaziel, Josep Pla o Vicens Vives. Però també va viure fets de la història literària de bona part del segle xx: la fundació i, de vegades, el naufragi de revistes i editorials que s’embarcaven en el projecte de reconstruir la cultura en català malgrat la censura; la dificultat d’aconseguir el reconeixement exterior, tant de l’Estat espanyol com europeu; les iniciatives culturals i docents en diferents localitats del Principat… Vallverdú s’erigeix com un dels protagonistes de la revitalització cultural, moviment que naix de l’amor a la llengua, la seua primera pàtria, tal com declara.
Totes aquestes remembrances es veuen entrelligades amb els fets de la història política que Vallverdú va experimentar com a catalanoparlant en un segle tan convuls com el xx: des de la Segona República passant per la Guerra Civil, el franquisme, la Transició i l’inici de la democràcia, fins a arribar al segle xxi. Una de les reminiscències que comparteix amb el lector, en aquest cas de la infantesa, és la mort prematura de sa mare, que faltà durant la postguerra, i l’esquela de la qual es va haver de redactar en la llengua imposada. També podem destacar les anècdotes en què, contra tota lògica, els catalanoparlants s’adreçaven entre ells en castellà, bé per imposició explícita, bé per dimissió lingüística, tal com passa encara ara; en aquest aspecte, entre d’altres, l’autor no s’està de fer autocrítica. Però a Vallverdú també li importa, i el preocupa, la situació actual i l’esdevenir. Té molt clares les causes del declivi, però també té clar el que cal fer per a combatre’l: parlar sempre en català, en la llengua pròpia, «perquè no només la volem “establerta”, […] la hi considerem» (p. 216).
Aquestes memòries són un testimoni viu de la història, de la nostra llengua i cultura, i, per tant, valuosíssim, malgrat el caràcter esquemàtic i, de vegades, enumeratiu d’aquestes abundants vivències: potser a alguns lectors els semblarà que caldria haver-ne seleccionat un grapat i haver-les narrat, haver-hi aprofundit, amb paciència i detall, tal com les generacions grans lleguen els tresors a les més joves. No obstant això, gràcies al testimoni de Vallverdú, prenem consciència del camí que portem recorregut, que no queda tan enrere, i de tot el que ens queda per recórrer, tota la llengua que ens queda per viure.
