Pere Riera, sense complexos

Resum

És un plaer i un honor seguir la trajectòria (exitosa, en el seu cas) d’un dramaturg o dramaturga que en algun moment del passat t’ha estat alumne (sense que n’hagis sigut en cap moment referent —per tant mestre, perquè d’ell n’és un altre—, sinó tan sols professor). En Pere Riera forma part d’una fornada d’autors i autores dramàtiques que van fer tota la seva carrera entrat el segle XXI i que actualment representen el bo i millor de la dramatúrgia catalana textual contemporània (Soler, Casanovas, Miró, Clemente, Buchaca, etc.). Si bé, en el seu cas, en Pere va passar primer per Història de l’Art a la Universitat de Barcelona, va ser la seva posterior llicenciatura de Dramatúrgia i Direcció a l’Institut del Teatre de Barcelona el que el va donar a conèixer i el que l’ha portat a ser considerat actualment un dels autors teatrals catalans contemporanis més exitosos. En Pere reconeix obertament en la seva obra la influència del gran renovador de la dramatúrgia textual catalana: en Josep Maria Benet i Jornet, amb qui va treballar escrivint guions per a la televisió i de qui se sent deixeble. En efecte, si repassem la obres de Riera, estrenades a teatres públics (TNC, Lliure), sales de proximitat (Sala Beckett) i també en grans teatres privats (La Villarroel, Goya), tant per les temàtiques com pels personatges i, sobretot, per la riquesa, el «color» i el «calor», és a dir la pintura i la calidesa de la seva escriptura, dels seus diàlegs, podem afirmar sense cap mena de dubte que a través d’aquest reconegut mestratge d’en Benet i Jornet, en Pere Riera s’inscriu de ple i sense complexos en la tradició teatral catalana que es va estroncar, per sort no definitivament, a la Guerra Civil (amb permís de Brossa, Espriu i Oliver), és a dir la de Pitarra, Vilanova, Rusiñol i Soldevila, però sobretot la de Guimerà i Sagarra. I dic «sense complexos» amb plena consciència. Durant els anys vuitanta del segle passat, sentir-se «seguidor» dels autors esmentats, era sinònim de «carrincloneria» i objecte assegurat d’escarni. Els autors sorgits als anys seixanta (els de la famosa Generació del Premi Sagarra, amb en Benet i Jornet al capdavant, però també amb altres autors com Jordi Teixidor, Josep Maria Muñoz Pujol, Jaume Melendres, Alexandre Ballester i molts altres) als vuitanta pràcticament havien desaparegut de les cartelleres teatrals. Aleshores, la consolidació i la força de companyies de teatre que construïen els seus espectacles amb dramatúrgies no essencialment textuals (Els Joglars, Comediants, La Fura, Dagoll, Tricicle, La Cubana, etc.) havia fet minvar dràsticament les estrenes d’autors de teatre «convencionals», i especialment catalans. Sobre els autors de teatre, se n’havia arribat a pronosticar fins i tot la desaparició. A la cartellera teatral professional de Barcelona, amb honroses excepcions (com algun Rusiñol i Guimerà muntats per Salvat, Planella, Muntanyès i algun altre director), no sovintejaven, per dir-ho finament, les estrenes d’autors catalans. I quan se’ls duia a escena, acostumaven a rebre dards enverinats de la crítica i de la resta de la professió. Tan sols en Josep Maria Benet i Jornet semblava resistir, tossut, l’embat de les modes, dels vituperis i dels vaticinis més foscos. Tanmateix, a final dels anys vuitanta, i sobretot durant tots els anys noranta, gràcies a una sèrie de factors: la promoció de la nova autoria catalana al Centre Dramàtic de la Generalitat en l’etapa de Domènec Reixac, la creació de la Sala Beckett del mestre Sanchis Sinisterra, la proliferació de sales de petit format (aleshores anomenades «alternatives»), la consolidació dels estudis de Dramatúrgia a l’Institut del Teatre i també gràcies a un canvi i a una certa regeneració en l’escriptura a tot Europa (amb l’aparició de noves veus com Bernhard a Àustria, Koltès a França, Kane a Anglaterra, Von Mayenburg a Alemanya, Norén a Suècia, Fosse a Noruega, etc.) el teatre textual tornava als escenaris dels principals teatres del país. És així com en Benet i Jornet esdevé, amb l’obra Desig, estrenada l’any 1990, pràcticament de cop, un autor reconegut, premiat i, ves per on, admirat per crítica i públic. A partir d’aquí, la situació de la dramatúrgia catalana canvia dràsticament i tan sols vint anys més tard ja són ben bé una cinquantena els autors i autores catalanes que estrenen obres als teatres de Catalunya i amb certa regularitat. Per posar un exemple, el 2010, s’estrena la meravellosa obra d’en Pere Riera Lluny de Nuuk, dins del projecte T6, a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, en unes condicions de producció que anys enrere eren impossibles d’imaginar: amb una companyia de nou primers actors i actrius i amb la direcció del mateix autor. Condicions que encara s’acreixen l’any 2013, quan el mateix Pere Riera estrena, a la Sala Gran del TNC, la seva obra Barcelona amb les actrius Emma Vilarasau i Míriam Iscla, secundades per Anna Moliner, Pepa López, Carlos Cuevas, Joan Carreras, Jordi Banacolocha i Pep Planas. Una obra d’atmosfera realista i de diàlegs amb fortes ressonàncies guimeranianes i sagarrianes, sense complexos, situada justament en el moment de la nostra història «on tot es va estroncar»: el 17 de març de 1938, el dia del bombardeig de l’aviació feixista italiana sobre la ciutat, aliada amb l’exèrcit colpista del general Franco. L’èxit esclatant d’aquest text i d’aquesta producció va representar, al meu entendre, una mena d’acte de desgreuge, un retrobament simbòlic, des del segle XXI, amb aquell esplendorós passat del nostre país interromput per la força i la barbàrie. Les dues protagonistes, una d’elles actriu, perden la vida sota l’esclat de la bomba, de la mateixa manera que el nostre teatre, la nostra cultura, la nostra llengua, va voler ser esclafada i soterrada. Els intents posteriors de reflotar-la, en la postguerra, des de la clandestinitat, l’exili, la precarietat, la lluita, eren freqüentment anul·lats o menystinguts. Quan no objectes de burla, com el mateix Benet i Jornet ens recordava. «Carrincló», «de l’antigor», «amb tuf de naftalina», «atrotinat», «empolsegat» eren adjectius ben freqüents per qualificar un tipus de teatre i d’escriptura que se’n sentís hereu, d’aquella tradició.

La veu i l’escriptura de Pere Riera, rotundament nova, de segle XXI, amb personatges i amb conflictes també ben ancorats en el present (com la seva obra Desclassificats, però també Infàmia, La dona del 600 i El factor Luxemburg) no només no renega de la tradició teatral catalana d’abans de la guerra sinó que, a la seva manera, i especialment en l’ús de (i l’amor per) la llengua catalana, hi ret un particular i sentit homenatge. La seva obra més personal i poètica, Casa Calores (2007), de la qual només es va poder veure una lectura escenificada a l’Obrador d’estiu de la Sala Beckett, el 2008, (aleshores a Argelaguer), serà objecte, per fi, d’una ambiciosa producció a la nova seu del Poblenou de Barcelona, a la Sala de Baix, la primavera de 2024 amb un repartiment estel·lar i estic convençut que certificarà, sens dubte, que Pere Riera és, després de Benet i Jornet, la baula necessària que ens connecta amb una tradició preciosa, la del ressorgiment i esplendor del teatre català de final de segle XIX i primer terç del XX, de la qual mai no hauríem hagut (per la perniciosa influència —a voltes soterrada— del franquisme) de renegar.