Per què escric?

Resum

De ben segur que per a la majoria d’autors això d’escriure és una tasca solemne i transcendent, que connecta l’individu amb la comunitat, que interpel·la, que reflecteix, que genera mons i esperits crítics. En definitiva, una honorable dedicació activa i reactiva, curulla de connotacions intel·lectuals, perversions espirituals i subterfugis de qualsevol ordre. Però que ho sigui per a la majoria, no vol dir que ho hagi de ser per a tothom. Pel que a mi respecta, sempre he dit i repetit que no em sento «autor». He fet i encara faig —amb comptagotes— d’escriptor, però mai no he tingut la necessitat de fer-ne. Parlo d’una necessitat intrínseca, d’un impuls irrefrenable que mai no he experimentat, que mai no ha impulsat cap dels processos d’escriptura a què m’he enfrontat fins al dia d’avui. El cert és que no he escrit mai si no és perquè algú m’ho ha demanat, m’ha fet un encàrrec. D’aquesta manera, he procedit tirant d’ofici. Un ofici que vaig aprendre a les aules de l’Institut del Teatre, on vaig entrar com a estudiant amb la voluntat de poder-hi exercir de professor algun dia. Perquè aquesta sí que ha estat sempre la meva vocació: la docència. L’exerceixo ininterrompudament des que als catorze anys vaig començar a fer classes «de repàs» al menjador de casa, ajudant estudiants de totes les edats a millorar el seu rendiment escolar. Els feia classe de qualsevol cosa: matemàtiques, llengua, anglès, llatí, història… Totes les disciplines m’agradaven; em preparava cada sessió amb esperit i voluntat de servei (potser aleshores ni tan sols sabia que en tenia, de voluntat de servei), tant si l’alumne era de tercer de BUP, com si era de segon d’EGB.

Al món de les arts escèniques vaig arribar molt més tard, i —un cop més—, sense que m’empenyés una vocació o una ferma voluntat de dedicar-m’hi. Vaig anar a parar entre bambolines fugint de les lleis d’enjudiciament criminal i els tractats internacionals de la Facultat de Dret. La frustració i la incapacitat de seguir amb uns ensenyaments que no feien per a mi em va provocar una de les majors crisis personals que he patit mai a la vida: tenia vint anys, en feia dos que travessava un via crucis a les aules de la Facultat de Dret de la UPF, i no tenia la menor idea d’on podria trobar la sortida de les meves desil·lusions i alhora l’entrada cap a un altre àmbit formatiu i professionalitzador que, en aquells moments, no tenia cap aparença clara.

Fer teatre va ser la manera de mantenir un compàs d’espera mentre acabava de reorientar la ruta dels meus designis. Per què teatre i no una altra disciplina? Doncs perquè eren els primers anys noranta del segle passat, la televisió de Catalunya començava a produir audiovisuals autòctons amb profusió i rigor, i estava emergint un fenomen insòlit i inesperat: l’aparició d’una mena d’star-system d’actors i actrius catalans. Tot plegat semblava indicar que fer d’actor podia ser una sortida laboral i, a més, duia implícita la consecució d’un cert reconeixement social. Era, per tant, el camp ideal que podia llaurar un jove de vint anys, frustrat i deprimit, que no sabia què fer amb la seva vida, que sempre havia estat un estudiant modèlic i que ara no podia fer front als requeriments d’uns estudis de Dret que, ras i curt, no podia entomar. Em sentia un perdedor en majúscules, algú que estava defraudant aquells que havien dipositat les seves esperances en mi, (fonamentalment, família i amics). Necessitava urgentment un reactiu, una resposta, una fugida endavant: fer d’actor em donaria feina i notorietat, així restabliria les dues coordenades que s’estaven dissolent en el mapa dels meus futuribles.

Ho faré curt: vaig anar a una escola de teatre per aprendre a fer d’actor (òbviament, sense comptar amb el suport d’aquells a qui volia compensar, família i amics, que estaven absolutament convençuts que amb aquesta decisió acabava d’esgarriar irremeiablement el meu destí). Tres anys després d’una formació força digna com a intèrpret, vaig començar a fer d’actor i vaig descobrir de seguida que allò no m’agradava, que no feia per a mi, que no gaudia gens d’estar davant dels altres fent veure que jo no era jo. Amb tot, simultàniament vaig començar a fer de docent: donava classes de teatre a joves i adults, a escoles, instituts, centres cívics, dirigint tallers i companyies amateurs… I, amb tot plegat, vaig recuperar el gust per la docència. Aquella que ja havia desenvolupat d’adolescent.

El·lipsi. Anys després, m’acabaria llicenciant en Història de l’Art i entrant a l’Institut del Teatre, on vaig cursar els estudis de Dramatúrgia i Direcció. Volia fer-hi de professor: ja havia descobert que les arts escèniques m’interessaven des de diferents àmbits i perspectives, i ensenyar-les i ser partícip del procés d’aprenentatge dels alumnes em resultava d’allò més engrescador. Missió acomplerta! A dia d’avui, i des de fa divuit anys, em dedico a l’ensenyament de les arts en viu a la degana de les escoles d’arts escèniques de l’estat.

Aleshores, doncs, per què escric si no m’ha apassionat mai, ni ho he perseguit? Doncs perquè m’ho han anat demanant. Des que vaig acabar els estudis a l’Institut de Teatre van començar a arribar-me encàrrecs de companyies, intèrprets i d’altres graduats que em demanaven que els fes dramatúrgies o els escrivís obres originals. Fins i tot algun dels treballs que havia fet a les aules també va assolir una certa repercussió en el circuit professional d’exhibició. I així, un rere l’altre, es van anar succeint els encàrrecs. I com que disposava de temps —i energia—, ho he anat fent durant vint anys. Vint anys de feina ininterrompuda, on he compaginat la feina docent amb l’escriptura de textos teatrals, adaptacions dramatúrgiques i guions televisius.

Com ho he fet? A força d’hores. Moltes. De picar molta pedra. De fer-ho amb voluntat, rigor i dedicació. Però mai empès per una musa, per un impuls genuí i inherent, per una necessitat personal d’expressar-me, d’interrogar-me, de descobrir-me a través de les meves històries i els meus personatges. Suposo que podríem comparar la meva asèptica manera de fer amb la d’un artesà que té un cert domini de les tècniques i procediments del seu ofici, i els posa al servei de la seva subsistència per tal d’acomplir amb les peticions que li arriben; així, proveeixo de continguts aquells que necessiten omplir els seus continents (teatrals o audiovisuals). En resum, no obeeixo al perfil de l’artista creador, amo i senyor d’una poètica personal i genuïna. No, jo em poso davant del teclat totes les hores del món, escric i reescric fins que el projecte té una mínima consistència, i quan recullo les primeres impressions del client, m’hi torno a posar totes les hores del món per acabar de perfilar-ne les cantoneres i acomplir mínimament amb les expectatives d’aquells que m’han fet l’encàrrec. Així de simple (i de sacrificat).

Ho expresso amb tota la franquesa de què soc capaç, amb honestedat i modèstia, i sense gota d’orgull, perquè tampoc puc dir que me’n senti orgullós. Em sento satisfet de la feina feta, del compromís i la responsabilitat amb què sempre l’he entomat. I prou. L’art és important, és transcendent, és fonamental. Però hi ha treballadors de l’art (escènic) —com jo—, que no som cap de les tres coses. I, malgrat tot, tenim dret a existir. Reivindico el nostre dret a existir i procedir com ho fem. Perquè sí. Perquè qualsevol feina es pot fer amb voluntat, dedicació, mètode, sistema i compromís. I tot plegat, penso jo, no és pas poca cosa.