Jaume Vidal Alcover: El centenari d’un autor polièdric
Resum
El 29 de maig de 1923 es compliren cent anys del naixement de Jaume Vidal Alcover. L’efemèride ha comptat amb dos fets rellevants: el primer ha estat la publicació per Adia Edicions de la Poesia completa (1952-1991), a cura de Joan Cavallé, amb un pròleg de Magí Sunyer i un epíleg d’Odile Arqué; el segon, la celebració d’una jornada de la Càtedra Josep Anton Baixeras de la Universitat Rovira i Virgili, que s’ha exportat en forma de conferències a Mallorca, tant a la Universitat de les Illes Balears com a diversos municipis de l’illa de la mà de la Fundació Mallorca Literària.
Dir que Jaume Vidal Alcover era un humanista és una veritat constatable. Pocs escriptors han conreat tants de gèneres diferents (poesia, contes, novel·la, teatre, assaig…). I, tot i això, la seva obra avui és poc assequible, atès que una part dels seus llibres va aparèixer en editorials locals o que, amb el temps, han desaparegut. És el que ocorria fins ara amb quasi tots els seus poemaris o el que encara passa amb les seves novel·les. Només dos títols, Sophie o els mals de la discreció i Tertúlia a Ciutat, foren recuperats per Arola Editors ara ja fa uns vint anys. Novel·les com Dido i Eneas, La vida fàcil, Els intocables o Els sants innocents són avui introbables. Una sort semblant han tengut els seus dos volums de relats breus, Mirall de la veu i el crit i Les quatre llunes, publicats per Moll i per Selecta respectivament. És difícil trobar una explicació convincent d’aquest oblit. Hi poden haver confluït una sèrie de factors: el to exquisit de l’obra de Vidal Alcover, amarada de cultura clàssica i moderna, rica de pensament, allunyada dels gustos més populars; les dificultats per aconseguir permisos per editar els seus llibres; la incomoditat que el nostre escriptor creà en enfrontar-se a alguns sectors de la nostra intel·lectualitat… La crítica fou molt dura amb Jaume Vidal Alcover, però ell també va saber ser implacable amb els crítics. Tanmateix, pensam que el món cultural català ha estat injust amb l’escriptor manacorí i just després de la seva mort l’ha relegat amb molta facilitat, potser per mandra o per estar més atent a autors més comercials.
Un altre fet que sobta és la diversitat de l’obra vidalalcoveriana i el desordre cronològic amb què va aparèixer. Com a poeta, s’inicià amb L’hora verda, que seguia l’estil metafòric de la poesia de la Generació del 27, però també anuncià el realisme compromès amb El dolor de cada dia, per assajar el classicisme estricte amb Sonets a Eurídice i Sonets alexandrins, tot passant per les provatures avantguardistes d’Igor Stravinsky. Le sacre du Printemps o la poesia que es basa en l’experiència personal a El fill pròdig. Com a narrador, també oscil·là entre una novel·lística que basteix un retrat social (les novel·les del cicle Els anys i els dies) i d’altres que aprofundeixen en les passions humanes (Dido i Eneas o Sophie o els mals de la discreció), tot passant per una hibridació de la novel·la negra amb la humorística a L’equip assassinat —la primera novel·la que va escriure i l’última que publicà— o la distopia —amarada de novel·la d’idees— amb Visca la revolució! I la mateixa heterogeneïtat s’observa en el seu teatre, que es mou entre la recreació de temes clàssics —Una Roma per Cèsar, Oratori per un home sobre la terra, Èdip…—, la reutilització de temes del teatre popular o tradicional —La fira de la Mort, La Passió d’Ulldecona…—, la sàtira i el teatre de cabaret —Manicomi d’estiu, Ca, barret!, aquesta última en col·laboració amb Maria Aurèlia Capmany— o les adaptacions de rondalles a l’escena. Fins i tot com a investigador de la literatura catalana, Vidal va produir una obra molt variada, que abasta l’estudi de totes les èpoques, des de l’Edat Mitjana i la Decadència —Estudis de literatura Medieval i Moderna…— fins a la literatura contemporània —Estudis de literatura catalana contemporània, Llorenç Villalonga i la seva obra…—, les visions panoràmiques —Trets fonamentals de la literatura i Síntesi d’Història de la Literatura Catalana—, els treballs sobre la literatura tradicional —Recull de llegendes, Dues rondalles farcides…—, les edicions de textos antics, etcètera. No menys important és la seva aportació com a traductor, sobretot amb A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, una traducció que va rebre crítiques molt injustes just per contenir alguns dialectalismes balears. I, també, hauríem d’esmentar alguns llibres de divulgació, en castellà, avui autèntiques curiositats, com El dedo asesino —sobre l’assassinat de Kennedy— o La música, fruits d’encàrrecs editorials.
En aquesta producció polièdrica hi ha alguns temes transversals, que fins i tot recorren obres i gèneres diversos, com és el del fill pròdig, d’origen autobiogràfic, que apareix al poemari El fill pròdig i que es prolonga en el seu teatre. La diversitat de l’obra de Jaume Vidal Alcover era fruit de la seva gran capacitat intel·lectual i de la seva immensa curiositat, que el duia a tastar tot allò que li agradava. Potser el polimorfisme de Vidal Alcover, com el d’un camaleó, lluny de fer més visible la seva producció, l’ha camuflada. Perquè tal vegada alguns han interpretat la seva facilitat de passar d’uns gèneres i d’uns registres a uns altres com un símptoma d’inconsistència o de superficialitat.
Tant l’amplitud i la complexitat de l’obra de Jaume Vidal Alcover com l’oblit que ha patit són dues cares d’una mateixa moneda. Potser enguany, amb motiu del centenari, sigui el moment d’esmenar aquest descuit i de valorar amb justícia una aportació intel·lectual i literària de primer ordre.
