Final d’etapa a Balears
Resum
La preocupació, a hores d’ara, és real i justificada. Els darrers canvis polítics a les Illes Balears fan témer que s’acabi la progressió sostinguda que havien tingut les arts escèniques a les Balears des de fa poc més d’una dècada. Per situar-nos ràpidament, un petit resum de la història d’aquesta progressió fins avui.
L’eclosió teatral que es viu actualment ha estat fruit de diversos factors que varen començar devers el 2007, amb la creació de l’ESADIB, la regularització de les produccions de ficció d’IB3 i les polítiques de suport a la creació impulsades pel Consell de Mallorca i el Teatre Principal de Palma. Cal destacar també dos esdeveniments que van ser crítics per a aquesta transformació: l’aparició del fenomen del microteatre i l’estrena d’Acorar el 2011. El microteatre va sorgir com a resposta a la desaparició del suport públic a la cultura i va obrir noves oportunitats per a dramaturgs i intèrprets D’altra banda, Acorar va marcar un canvi important en la relació entre els dramaturgs i el seu públic. Aquesta suma d’esdeveniments varen canviar la percepció del teatre fet i escrit a les Balears i obriren les portes a més dramaturgs per exposar el seu treball.
Durant aquesta dècada, la dramatúrgia a les Illes Balears ha explorat diverses línies temàtiques. Una de les més recurrents ha estat la memòria, tant històrica com familiar. Autors com Joan Carles Bellviure, Jaume Miró, Salvador Oliva i Aina de Cos han abordat aquesta línia de treball en les seves obres, analitzant episodis com la Guerra Civil i altres aspectes de la història de les illes. Una altra tendència significativa ha estat l’autoficció, on els autors han utilitzat les seves pròpies experiències personals com a base per a les seves històries. Aquest enfocament ha obert la porta a la creació de narracions més personals i a la inclusió d’esdeveniments col·lectius, com es reflecteix en obres com Zona inundable de Marta Barceló, coproduïda pel TNC i el Teatre Principal de Palma i que va arribar a ser, en la seva darrera edició, finalista del premi Max al millor espectacle.
D’altres autors consolidats com Jaume Miró, Rafel Gallego, Xavier Uriz, Sergio Baos i Carme Planells i Aina Tur han aconseguit un ressò important, en alguns casos, amb traduccions a altres llengües gràcies a la feina de l’Institut Llull. La influència d’aquesta autoria contemporània ha generat confiança i ha esperonat generacions més joves (com la que formen Pau Coia, Miquel Mas, Marina Nicolau, etc.). Un altre fet rellevant ha estat que la presència d’autores s’ha consolidat, amb dramaturgues com les esmentades anteriorment o les més joves Neus Nadal, Ann Perelló, Clara Ingold i Lluki Portas, que han explorat en alguns casos temàtiques específicament femenines. Aquesta diversitat de veus ha enriquit tant en les temàtiques com en les formes el panorama teatral de les Illes Balears.
L’eclosió teatral d’aquesta dècada a les Illes Balears ha estat impressionant, amb una gran varietat de temàtiques i autors emergents que han pogut desenvolupar pas a pas una trajectòria constant i coherent. Els darrers anys s’ha consolidat, a més, la presència de produccions illenques als escenaris de Barcelona i, en menor grau, a València. A la circulació d’espectacles que havia propiciat, amb mitjans modestos, el Projecte Alcover, s’hi han afegit les col·laboracions entre els teatres públics dels tres territoris: el TNC, el Teatre Principal de Palma i els teatres de l’IVC. Amb el canvi de tendència i la voluntat expressada pels nous responsables polítics de propiciar un teatre més «popular», la continuïtat de tot això, ara mateix, sembla com a mínim incerta. Tant de bo la inèrcia i l’autoestima del sector no deixin que aquesta evolució s’aturi.
