Reprenent el llenguatge de l’esperança perquè no ens furten la capacitat d’imaginar un món millor

Resum

«És més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme», expressava el crític literari marxista Fredric Jameson a les darreries del segle passat. Pot ser que aquesta afirmació siga més certa a hores d’ara que quan es va escriure. La caiguda del mur de Berlín i l’afonament de l’URSS van marcar la victòria del capitalisme. A partir d’aquest esdeveniment històric, es va consolidar la percepció que cap altre sistema econòmic era possible. La sensació de derrota dels qui anhelaven transformar el món va ser categòrica. Fins i tot algú es va atrevir a asseverar amb escreix que havíem arribat al final de la història. El futur semblava haver-se cancel·lat i el present, haver-se tornat permanent. La capacitat d’imaginar una alternativa al gegant subjugador del lliure mercat pareix, si més no, que ha quedat eclipsada, mentre les paraules contundents de «No hi ha alternativa» de Margaret Thatcher encara ressonen en l’inconscient col·lectiu. En conseqüència, la ideologia del capitalisme neoliberal ha afaiçonat una subjectivitat basada en l’obtenció de beneficis econòmics, en l’individualisme i, en definitiva, en la fragmentació del coneixement.

En aquesta línia, la producció cultural de distopies s’ha instrumentalitzat políticament com una eina del pensament neoliberal en la societat occidental i occidentalitzada, en tant que ajuda a preservar l’ordre actual i evitar canvis socials. D’un temps ençà, pareix que la percepció del món de la gent s’ha tornat profundament distòpica: quasi no hi ha ningú que no imagine el dia de demà com un temps ple de perills i entrebancs. De fet, no és casualitat que aquesta particular concepció sobre el futur es reproduïsca, una vegada i una altra, en tota classe de continguts audiovisuals. I és que, servint-se de la narrativa de la por, la producció d’escenaris sobre la fi del món permet arrelar en l’inconscient que no hi ha alternativa. Al capdavall, si creem que el futur serà pitjor que el present, ens sentirem afortunats i alleujats i abandonarem la idea de continuar lluitant per aconseguir una societat futura més desitjable, per tal de no perdre els esquitxos que encara ens queden.

D’altra banda, la recerca d’ideals utòpics planteja com podrien superar-se els desafiaments polítics, econòmics i socials del nostre present, però també palesa un profund anhel de pensar com podria ser un món en el qual es respectaren els drets fonamentals i la justícia social davant d’un statu quo que s’ensorra constantment. Però això només podria ser una tasca per a valents que s’enfronten al contracte cultural hegemònic alhora que conceben altres realitats materials alternes a la lògica neoliberal. I aquest és, sens dubte, el cas de l’escriptora valenciana Mariló Àlvarez Sanchis. Amb la seua novel·la Insurgents, publicada enguany per edicions Bromera, l’autora s’ha vist amb cor de dirigir-se a un públic lector jove amb l’objectiu de revifar l’esperit utòpic en un món que ja fa molt de temps que se n’ha anat en orris. Val a dir que aquesta obra és, en realitat, la segona part del llibre La primera onada (2018), i tot i que es puga llegir de manera independent, la veritat és que ofereix una continuïtat narrativa que enriqueix l’experiència dels lectors.

Efectivament, Insurgents es desenvolupa en un futur apocalíptic en el qual la jove Alice Dixie i els seus companys que formen part del Programa Èxode, una iniciativa del govern per assegurar la supervivència de l’espècie humana a l’espai exterior després d’una gran guerra que va devastar el nostre planeta, ens veuen obligats a tornar de la colònia lunar Amundsen a la Terra per raó d’un enfrontament amb el grup de científics encarregat de mantindre la seguretat a la colònia. Tot seguit, el motiu pel qual fugen d’aquest emplaçament és perquè era un lloc on es realitzaven pràctiques poc ètiques com ara l’experimentació amb éssers humans i l’extracció de minerals per usar-los en més guerres a la Terra. Malgrat els esforços dels jóvens per explicar que no es tracta de cap rebel·lió violenta quan arriben al planeta blau, els acusen públicament de terroristes. Enmig d’un paisatge ermat, dessolat, ple de pols i deixalles, hauran de fugir i de prendre decisions difícils per revelar la veritat i demostrar que el govern no només ha enganyat els jóvens de la colònia, sinó tota la població mundial, fent-los creure que el futur de la humanitat residia en la migració a l’espai.

Des de la capçalera de la novel·la, Àlvarez destaca la importància de les idees amb una cita de l’obra utòpica Els desposseïts de Le Guin: «La repressió no esclafa idees. L’únic mètode per esclafar-les és ignorar-les. Negar-se a pensar. Negar-se a canviar». Convé ressaltar que les idees, per més estrafolàries que semblen, han aconseguit transformar el món i possiblement continuaran fent-ho. Només cal pensar que la fi de l’esclavitud o l’establiment de l’estat de benestar van ser titllades de «poc realistes» quan els primers «idealistes» les van exigir. I és que la possibilitat sempre ha tingut mala premsa, tot i que després s’ha convertit en sentit comú.

Així mateix, l’autora assenyala la responsabilitat que tenen els mitjans de comunicació en la creació d’una narrativa alineada amb la ideologia neoliberal. La persecució mediàtica d’un grup de jóvens que simplement vol millorar la realitat social i la deshumanització i criminalització de les persones que ja no tenen on anar i que fugen de la guerra amb retransmissions de saquejos evidencien la manipulació d’un periodisme que es ven i evita traure-li els draps bruts al millor postor polític. A les mentides i afirmacions mediàtiques que no responen a la veritat feta, caldria afegir-hi la perorata gairebé apocalíptica amb l’amenaça d’una catàstrofe ocasionada per la guerra que alimenta la por i fomenta l’individualisme.

Un altre punt força interessant és la introducció del discurs utòpic amb les veus dels qui ja no estan, d’aquells que esperaven veure part dels seus somnis fets realitat i la mort els va sorprendre. De manera intel·ligent, l’escriptora suggereix que la utopia, tot i que passa per moments d’oblit, sempre persisteix, com si fora inherent a la nostra imaginació. Pot ser siga cert el que diuen, que la utopia sempre retorna en els moments més difícils.

Per concloure, Insurgents és una novel·la amb què Àlvarez s’aproxima al pensament utòpic. Tant de bo l’autora s’atrevisca a escriure una tercera part en la qual imagine propostes concretes que ens ajuden en la recerca de la transformació social, de la mateixa manera que va fer Le Guin en Els desposseïts. I per evitar malentesos: no s’espera que una hipotètica societat instal·lada en el futur constituïsca un projecte totalment acabat i perfecte —de fet, seria perillós que ho fora—, però sí que pot pensar-se com un espai òptim on viure i fer que la vida valga la pena. Al cap i a la fi, l’única cosa que necessitem és garantir el nostre futur i el dels qui encara estan per arribar. I quina millor manera hi ha de començar que omplint els cors dels més jóvens d’esperança, tal com fa Àlvarez amb Insurgents?