De nou, els recursos expressius i gràfics al servei d’idees en moviment
Resum
El format ja sorprèn. En termes generals, no és fàcil trobar llibres apaïsats, massissos com un totxo de fang cuit de color ocre, vermell o roig. En termes particulars, no és fàcil trobar llibres com La Tela, producte manufacturat a quatre mans per Oriol Canosa i Marta R. Gustems. L’obra ordeix i trama un seguit d’arguments expressius i expositius a partir de la tècnica del foliscopi, un divertiment gràfic patentat el 18 de març de 1868 i basat en el sistema d’il·lusions òptiques. Ja sabeu, els fulls es passen ràpidament i la seqüència injecta vida i anima cinèticament les imatges representades en la llibreta. És un truc senzill però efectista, i ens remunta a uns temps en què els llibres eren capaços de desvelar emocions (!) i perplexitat en el públic lector.
Però La tela és molt més que això, molt més que un joc i un entreteniment visual. La tela és una perfecta síntesi per entendre el món contemporani, fet més a partir de fragments que a partir de sistemes d’informació closos, tancats en categories. És per això que el llibre ens ofereix flaixos que espeteguen, dinàmics com un fus en la llançadora d’un teler, i amb lectura personal, pròpia: «Saps què passa amb els foliscopis? Que cadascú els llegeix a la seva manera. Hi ha qui els passa de pressa i qui s’entreté observant cada pàgina per entendre com es produeix el moviment» (p. 588).
No obstant això, per un seguit d’associacions facecioses —o no tant facecioses—, La tela és també la història de la industrialització tèxtil des d’una altra perspectiva, la de la classe treballadora i, sobretot, la de les víctimes d’aquest complex procés tècnic, econòmic, social i polític. Així doncs veurem desfilar, en aquesta manifestació reivindicativa de paper, l’explotació infantil o nativa a tot el dominion de l’Imperi britànic, Dickens, els abusos laborals, la doble moral sexual de l’època victoriana, el feminisme, el sufragisme, les vagues i les banderes roges —la tela—, les amazones russes, Jack l’Esbudellador, el nacionalcatolicisme i l’escola franquista, el divorci a la «italiana», el binomi matrimoni-violació dins del matrimoni, etcètera.
Hi ha alguns temes centrals, i un esbós de narració leitmotiv, especialment la d’una humil xiqueta filadora, víctima d’abusos sexuals per sota de l’«edat de consentiment» —expressió legal molt desafortunada perquè el «consentiment» no depèn de l’edat sinó de la voluntat, i si no hi ha voluntat és violació, però això ho deixarem per a una altra ocasió—. El color roig torna a representar l’estupre, o els accidents laborals, tant se val, però també la capacitat de lluita, de resposta, d’organització i d’esperança.
Per últim, també m’agradaria ressaltar un parell d’encerts més. Primerament, La tela traça una doble línia paral·lela entre els avanços socials i els tècnics. Les referències són abundants, de manera que podem establir una relació directa entre «història» i «tècnica», des de l’invent del foliscopi a l’actualitat. Posaré un parell d’exemples tot seguint Canosa i Gustems: la popularització del vellut anglès depengué en gran mesura de l’existència de salaris de misèria i de la distribució de la màquina de vapor; amb l’arribada de les fibres sintètiques s’incrementa l’atur i les vagues en el sector, però a partir de llavors ja no ens trobarem tant en un context «obrerista», sinó ja en el dels «moviments socials», més transversals, però alhora menys virulents i infinitament menys efectius en els seus objectius a curt o a llarg termini. En segon lloc, m’aturaré un instant a elogiar l’edició, la tipologia, i, com ja he dit adés, els abundants recursos expressius, les il·lustracions (aquarel·la?), l’enquadernació i el disseny. Cal agrair doncs a Godall Edicions l’aposta ferma per aquest projecte editorial, tan «regalable» com «gaudible» en termes intrínsecament literaris. Enhorabona, i per molts anys!
