Un intent d’aproximació a Les puces

Resum

Pretenc fer una ressenya, o almenys un comentari, de la novel·la Les puces (Edicions Bromera, 2023), la novel·la guanyadora del premi Isabel de Villena, Ciutat de València, escrita per Manel Hurtado. La narració d’Hurtado oscil·la entre les tensions derivades d’una societat on no tothom té el mateix valor i està abocat a convertir-se en un paràsit. Les puces són el paràsit, els éssers marginals que viuen sota la submissió i el menyspreu dels senyors que tenen un cert poder dintre d’aquest engranatge. A mesura que vas descobrint l’argument, es va condensant en un punt la importància que té el malestar interior que sentim els éssers humans quan estem rodejats de circumstàncies desgraciades i terribles. Els fets que narra ens recorden la importància que té, per a nosaltres, saber empatitzar, estimar i omplir la nostra solitud mitjançat les persones que ens acompanyen en el camí, per a poder encaixar en un món on res no és senzill. L’autor ens presenta personatges valents, que han viscut penúries, vides obscures, però que no es queixen, sinó que es fan responsables del seu destí i lluiten per buscar la solució més adient al seu drama. Són conscients de les seues errades, i això els fa més humans i més propers. L’autor aconsegueix, d’una manera magistral, que entrem a formar part, com a lectors, d’unes vides que mereixen la nostra admiració i la nostra denúncia. I tot això ens serveix per a recordar que, com més present tenim les injustícies, més callem. De fet, solament estant units i creient amb nosaltres seran possibles els canvis. Per aquest motiu, us en recomane la lectura, perquè ens aporta moltes idees, entre elles: com havent viscut una vida dura, els protagonistes són capaços, mitjançant l’aprenentatge, inclús aprenent a llegir, com ocorre en el cas d’Elena, deixant enrere l’analfabetisme de la població general, propi del segle xix, poden mirar cap endavant amb una altra visió. Un tema molt encertat dins de la novel·la.

La narració es desenvolupa en un temps limitat, on els personatges, a mesura que les circumstàncies els reuneixen, expliquen en primera persona les seues experiències. Realment, tenien totes les paperetes per convertir-se en personatges marginals: Nofre pertanyia a una família de camperols que havia treballat, de sol a sol, les terres arrendades del senyoret, en condicions de total submissió i menyspreu. Abandona el poble de la seua infantesa i arriba a la ciutat de València buscant fer diners, per poder casar-se amb Lledó, que queda al poble esperant-lo. Allí es fa passar per hereu del senyor Maties, ajudat per Sabel, la seua criada. Més tard s’incorpora Elena, òrfena, que fuig de la prostitució. Tots tres lluites incansablement per aconseguir sobreviure i millorar les seues condicions de vida i restablir-ne la dignitat. Uns altres personatges que hi cal destacar són els de Josepa, mestra, i el del seu nebot Cristòfol, el vertader hereu del senyor Maties, que van fent girs continuats a la narració, cosa que manté a l’expectativa el lector. A més, aquesta visió innovadora la complementa la cronologia, una bona mostra de successos històrics a València durant la Primera Republicà, on té lloc la revolta a favor de la implantació de la Constitució Federal, en què intervé Arsenio Martínez-Campos, contrari a ella, per restaurar la monarquia borbònica. En el moment dels enfrontaments, Nofre és ferit. I, de fet, se sent perdut quan desapareix Vicent Palleta, el seu millor amic. Aquell amic incondicional que l’havia introduït dins dels cercles de la cultura, alguns dels cercles més influents del moment, on l’autor situa Teodor Llorente, Constantí Llombart, Cebrian… També apareixen personatges reals que van viure a València, Montcada o Xàtiva a finals del segle xix. Una obra imprescindible per a entendre el nostre passat. Crec que ningú no pot negar la qualitat de la narració, la capacitat per a transportar-nos a finals del segle xix, al trencament de qualsevol distància, amb una narració que es fa cada vegada més propera.

L’excepcionalitat del llibre—que és el punt que més m’ha colpit— és la metàfora, ben il·lustrada, que va servir a l’autor per denunciar una realitat vigent i, cada vegada, més present en una societat neocapitalista. El tema de la novel·la és aquest: la nostra capacitat de tirar cap a endavant. De no deixar-se vèncer per les circumstàncies, per a poder algun dia ser vencedors. El talent i la capacitat de crear un complex entramat al voltant de l’obra, amb una atmosfera de misteri, una tensió que fa evident que estem davant d’un escriptor de primera línia de la nostra literatura.