Entre Rafael Chirbes i Dashiell Hammett
Resum
Després de situar la novel·la anterior (El mag de Montrose, Onada, 2021) en les costes d’Escòcia i d’embarcar-se amb els protagonistes en aventures marítimes dignes de Robert Louis Stevenson, Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) ha arribat a casa, a aquest Llocnou de la Mar on s’esdevé l’acció d’Estiu.
L’acció, o les accions, al voltant del bar de platja que li dona nom i del club nàutic i el port de la localitat, tindrà també mags capaços de convertir terrenys rústics en edificables, tindrà mariners i en aquest cas tindrà molts pirates, d’aquells que ja han trobat el tresor o dels que passen la vida a la seua cerca per acabar assassinats en una tenda d’antiguitats en la carretera que travessa la Garganta entre Ondara i Gata de Gorgos, personatges tots ells ben recognoscibles. I tindrà també policies corruptes, policies que no són corruptes i per això els va malament, especuladors, xicoteta burgesia aspiracional, que es diu ara, que sent que té a tocar la prosperitat, però es proletaritza sense remei; té una xicona que viu en una furgoneta i un gos, dos alemanys vagabunds renovant el somni hippy, algun britànic retirat, una alcaldessa que tracta de contindre l’especulació i el balafiament dels recursos naturals i, per tot això, es troba amb molts problemes; té periodistes al servei de qui paga i polítics també al servei de qui paga, de qui els crea la carrera i el partit; té algun jove ambiciós venent l’ànima al dimoni quan té ocasió de tocar poder; té mafiosos russos i una empresa de seguretat que és part d’un grup d’empreses que crea la por per poder fer negoci; i té molts proletaris i moltes proletàries d’orígens diversos, indígenes i nouvinguts, malvivint al costat mateix del somni aristocràtic estival de discoteques, para-sols i gintònics mirant la mar. I té un personatge que a mi m’ha resultat particularment fascinant, o dos, Maria Lackh, l’Àngel del Làdoga, i també l’enigmàtica coach Ángela Rizzone, de la qual no diré res més per no fer espòiler.
Estiu és una novel·la negra en la millor tradició del gènere, amb personatges diversos que creuen els destins, amb morts sobtades enmig d’interessos i de xarxes criminals. Llegint-la un s’ho passa d’allò més bé, i al mateix temps rep una fotografia prou versemblant de l’economia i la societat dels nostres pobles costaners, de l’epítom d’un País Valencià —però el mateix es podria dir de les Illes Balears, i sinó que li ho pregunten a Pere Antoni Pons— que s’ha lliurat sencer, en cos i ànima, al turisme creant dependència econòmica i polarització social.
Per això, en llegir-la no podia deixar de pensar en Rafael Chirbes, especialment el de Crematorio i En la orilla. En bona mesura es podria definir Estiu com una barreja del món de Chirbes, de la seua lúcida desesperança, de la seua dissecció punyent de la societat, i del gènere negre. Entre Rafael Chirbes i Dashiel Hammet, es podria dir per exemple.
Perquè, a més, cal dir que Estiu està molt ben escrita. La seua prosa de vegades gira sobre ella mateixa en paràgrafs brillants, sintètics i definitoris des del seu alé èpic. Un exemple és el llarg paràgraf que comença «A l’altre costat del delta del riu, les grues picotegen els penya-segats per a fer lloc a palaus blancs de línies geomètriques idèntics a uns altres palaus blancs de línies geomètriques…» amb què s’obri el capítol 4 o la visió quasi onírica, carregada de simbolisme, protagonitzada per Hermes (cal llegir la novel·la per saber qui és), amb la qual es tanca l’epíleg.
En resum una novel·la que cal llegir, perquè està molt bé, perquè és entretinguda i per moments no es pot deixar, perquè té personatges memorables i perquè ens mostra una imatge gens complaent de la societat valenciana i el poder de la indústria del turisme i l’hostaleria. Un altre encert de Drassana en la seua tasca fonamental de creació i consolidació d’un públic lector en valencià a casa nostra.
