Cinturó de sang: una eina pedagògica al servei de la cultura catalana i de l’educació afectivosexual

Resum

La novel·la Cinturó de sang, de Rosa Sanchis i Caudet, guanyadora del Premi extraordinari de narrativa juvenil Alzira capital cultural valenciana 2022, ens presenta una narració d’intriga detectivesca que transcorre en la València de la segona meitat del segle xv.

Rosa Sanchis i Caudet és professora de Llengua i literatura catalanes, i especialista en educació afectivosexual, un tema sobre el qual ha publicat diverses obres, junt amb Enric Senabre o com a autora única, i ha rebut nombrosos premis per la seua feina pedagògica. A més, en l’àmbit de la narrativa juvenil, és autora de les novel·les Abril no és un més i Primavera per a Palmer (València, Tàndem, 2008), que aborden, respectivament, la sexualitat i l’apoderament femení, i l’assetjament escolar i l’apoderament masculí (vegeu la pàgina de l’autora <http://www.rosasanchis.cat/>).

L’any 2020 Rosa Sanchis va guanyar el Premi de novel·la Isabel de Villena, de l’Ajuntament de València, amb l’obra Isabel escrigué lo llibre (Alzira, Bromera), de la qual Cinturó de sang es presenta com una continuació. Amb paraules de l’autora, «ambdues novel·les volen ser un homenatge a la pensadora i escriptora valenciana Isabel de Villena, personatge clau del segle xv valencià». Efectivament, les dues obres prenen el personatge d’Isabel de Villena com a leitmotiv per a desenvolupar una sèrie de reflexions sobre el paper de la dona en la història de la cultura i el pensament, amagat des del poder patriarcal hegemònic, tot contextualitzat en el rerefons de l’efervescència cultural i social de la València de la segona meitat del segle xv.

En aquest context, el títol de l’obra resulta volgudament ambivalent. D’una banda, com a designació d’un dels «sistemes de recollida de sang que han usat les dones al llarg de la història» (p. 189, nota 2) durant la menstruació, constitueix una metonímia perfecta —erigida en símbol de la feminitat— de la voluntat de l’autora de presentar-nos una narració que cerca visibilitzar les dones i reivindicar-ne un protagonisme injustament soterrat. D’altra banda, exerceix la funció paratextual que s’espera d’un títol: condensar una trama, que, en el cas de Cinturó de sang, es desenvolupa a l’entorn d’una xarxa de tràfic de relíquies al si del monestir de la Trinitat i de la cort de la reina Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim. De fet, en relació amb la trama, és inevitable observar una certa picadeta d’ull a El nom de la rosa, òbviament, salvant les distàncies conceptuals i la diversitat de lectors models que hi ha entre la narració de Rosa Sanchis i la novel·la d’Umberto Eco.

No ens endinsarem en l’explicació de l’argument de la història que ens presenta Cinturó de sang per tal d’evitar que aquesta recensió esdevinga un espòiler. Tanmateix, destacarem que, com a narració detectivesca, Cinturó de sang és un llibre ben construït, amb un fil narratiu nítid bastit al voltant del personatge de sor Brígida, la monja infermera del monestir de la Trinitat, que, mentre té cura d’una sor Isabel de Villena malalta d’una possible infecció de pesta, en el context de l’epidèmia que va sotragar el País Valencià el 1459 (cf. Escartí, 2021), investiga la conxorxa del tràfic de relíquies que s’hi està produint. Així, sor Brígida, junt amb sor Isabel de Villena, sor Aldonça de Corella i la mateixa reina Maria —quatre símbols exemplars de la intel·ligència femenina— descobreixen la conxorxa criminal, organitzada per diversos membres de la noblesa valenciana.

Més enllà de la trama, que constitueix una narració senzilla, adreçada a un públic juvenil i ben ajustada a la superestructura narrativa —amb un conflicte, el tràfic de relíquies, i unes accions orientades a unes metes, el descobriment de la xarxa criminal— volem destacar l’habilitat amb què es construeix el personatge de sor Brígida, la Guillem de Baskerville de Cinturó de sang. Sor Brígida se’ns presenta amb una profunditat psicològica sovint insòlita en el gènere de la narrativa juvenil. De fet, són les pròpies reflexions del personatge les que permeten a Rosa Sanchis desenvolupar els temes de fons que ens vol transmetre amb la seua obra:

1. La misogínia medieval, de la qual el Regne de València no és una excepció.
2. Les friccions socials i religioses entre cristians, jueus i, sobretot, musulmans, aquests darrers presentats com a víctimes de la intolerància cristiana, a través dels personatges de Cala i del seu fill Iussef.
3. La contribució històrica de les dones al desenvolupament del coneixement, amb les referències explícites a Hildegarda de Bingen (1098-1179), la mística, naturalista i metgessa renana, de la qual sor Brígida és un alter ego.
4. El paper precursor de les dones en el camp de l’educació i la pedagogia, simbolitzat en el personatge de Duoda, comtessa de Barcelona (s. ix), autora del Liber manualis, un tractat de teologia moral en forma de consells per a l’educació del seu fill de setze anys.
5. L’homofòbia imperant, amb el paper central que Rosa Sanchis atorga a la relació entre sor Jofrena i sor Tolsana, esdevingudes monges per poder evitar el matrimoni, heterosexual, és clar, a què estaven destinades les dones per la societat patriarcal com a objectes obligats a la reproducció.
6. En la mateixa línia, hi ha el personatge de Margarida Borràs, la primera dona transsexual de la nostra història, executada a València el 1460 (p. 190, nota 6), i el fill dels pagesos Miquela i Pasqual, condemnat a presó per la seua homosexualitat.

De fet, a més del personatge de sor Brígida, el protagonisme dels dos pagesos en el desenvolupament de Cinturó de sang és fonamental, com a contrapunt dels membres de la noblesa que dirigeixen la trama criminal. Així, Miquela i Pasqual, sotmesos al xantatge de la classe dominant, protagonitzen alguns dels moments més suggeridors de la narració i Rosa Sanchis ha sabut caracteritzar-los amb alguns d’aquells elements que trobem tan sovint en personatges shakespearians de baixa extracció social, com el porter de l’escena III de l’acte segon de Macbeth.

Per tal de bastir la narració, Rosa Sanchis no ha estalviat una investigació de les fonts històriques de la València de l’època de sor Isabel de Villena i de la reina Maria, símbol aquesta també del maltractament femení, abandonada a València pel rei Alfons, instal·lat a Nàpols des del 1432. Així, com ja va fer en Isabel escrigué lo llibre, a més de beure directament de la Vita Christi d’Isabel de Villena (cf. Villena, 2011), moltes de les informacions sobre la societat valenciana del segle xv provenen del Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim (cf. Miralles, 1989). Fins i tot, ens fa l’efecte que l’autora recorre a les Vides de sants rosselloneses en relatar-nos els miracles atribuïts a sant Nicolau (cf. Maneikis & Neugaard, 1977: 40-51), en boca del personatge de Joan Ferrer, el barber que, tractant de recuperar la seua filla, segrestada pels traficants de relíquies, s’encomana al sant en un vagareig que permet al lector fer una autèntica visita guiada pels carrers de la València medieval. Per cert, en un món narratiu dominat per les dones i la feminitat, el barber Joan Ferrer constitueix l’element masculí, just i necessari, dissident de la misogínia hegemònica.

Comptat i debatut, Cinturó de sang constitueix un text en què la trama detectivesca és més aviat el rerefons per a instruir el lector model, els adolescents valencians, sobre el context històric, social, cultural i literari de la València del segle xv. I sobretot és una narració que pretén contribuir a compensar la invisibilització històrica de les dones. No ens resulta gens difícil veure en Cinturó de sang, com en Isabel escrigué lo llibre, la voluntat de Rosa Sanchis de proporcionar un material de ficció que té la intenció de servir d’eina pedagògica per a les aules de secundària, tant pel que fa a l’ensenyament de la història de la literatura catalana com en relació amb l’educació afectivosexual, que, com hem vist, protagonitza la major part de l’activitat professional de la nostra autora.

Referències citades

Escartí, Vicent Josep (2021): «La memòria de les pestes a l’antic Regne de València: de la nota marginal a la centralitat (s. xv-xvii)», Mirabilia / MedTrans, 13, 46-74.
Maneikis, Charlotte & Edward Neugaard (1977): Vides de sants rosselloneses II. Barcelona: Fundació Vives Casajuana.
Miralles, Melcior (1989): Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim. València: Institució Alfons el Magnànim.
Villena, Isabel de (2011): Vita Christi. A cura de Vicent Josep Escartí. València: Institució Alfons el Magnànim.