La identitat lingüística i cultural en la ment d’un assassí
Resum
«L’escrit que llegireu a continuació va ser trobat […] al costat del cadàver del seu presumpte autor […]. Hem optat per respectar algunes incorreccions i excentricitats, tant ortogràfiques com lèxiques i gramaticals, inclosa la del mateix títol». Amb aquestes paraules de l’editora Sara Esteve comença la novel·la Morir-ne disset del reconegut dramaturg i director de teatre català, Sergi Belbel, que s’ha estrenat com a novel·lista amb aquesta obra amb tocs d’humor negre que ha estat guardonada amb el Premi Sant Jordi de novel·la (2021).
L’obra gira entorn d’un bon grapat d’assassinats i ja de bon començament coneixem el final del protagonista, anunciat a la nota introductòria. Per tant, podem dir que no és la típica novel·la negra d’intriga sinó que l’autor fa ús d’un protagonista amb ment de psicòpata per poder reflexionar de temes que van més enllà de la mort com són la llengua, la identitat, la nació, l’església, etcètera. Així, en la novel·la, interessa més el conflicte interior mateix del protagonista que els assassinats que conformen tota la trama.
La novel·la, escrita en primera persona, està dividida en quinze capítols i cada un d’aquests comença amb un o diversos números corresponents al recompte de víctimes que va narrant el protagonista. Aquí hem parlat de víctimes, però el protagonista parlarà de justícies, ja que qualificarà els seus actes de bé per a la humanitat i, sobretot, per al poble català. Aquest fet està relacionat amb el conflicte intern del protagonista, el vertader tema de la novel·la. El protagonista, xarnego, que fins i tot es catalanitza el nom, és fill d’immigrants que arribaren a la Catalunya industrial del segle XX. Ell es considera fill de la terra que els ha acollit i renega dels seus orígens i de la seva família, a la qual qualifica de franquista. De fet, el tema de la guerra civil i dels dos bàndols és ben present també en l’obra de Belbel.
Amb el protagonista recorrem una ciutat canviant i tota una època, que coneixem sobretot a través de referents culturals populars. Així, passam pels anys setanta amb referències a pel·lícules com Tauró o La mort a Venècia o amb grups com Supertramp; coneixem els vuitanta a través de referents musicals com Mecano, Depeche Mode o Buggles; de la dècada dels noranta apareixen, per exemple, referències a pel·lícules com Dinosaures, de Spielberg, o El silenci dels anyells. Així, ens trobam que el temps extern de la novel·la és conegut pel públic adult que pot identificar tots aquests referents de la seva infantesa i joventut.
És a través de la vida del protagonista que esdevenen tots aquests referents i és a través també de la seva vida que van apareixent a la novel·la moments històrics del segle XX: l’empresonament d’alguns familiars acusats de comunistes just acabada la Guerra Civil, el cop d’estat de Tejero o l’arribada de la democràcia amb referències a presidents com Felipe González. De la mateixa manera com es fan presents elements populars, la novel·la de Belbel també està farcida de referències literàries i musicals cultes, que demostren el bagatge cultural del seu autor. Per exemple, una referència clau és la novel·la Terra Baixa d’Àngel Guimerà amb la famosa frase «he mort el llop», que donarà peu a tota una reflexió entre el verb morir i el verb matar. També hi ha referències a altres autors catalans com Miquel Martí i Pol o a obres i autors internacionals com Hamlet, Sartre, Exupéry o Federico García Lorca.
Com hem indicat abans, el més interessant de la novel·la no és pas tant l’acció com l’interior del personatge. I és que Morir-ne disset és una obra amb molta crítica: crítica a una època, a una societat, a una ciutat, a uns comportaments o a l’ús de la llengua, entre d’altres. Per exemple, és molt interessant la crítica que fa a la diferència de classes heretada del franquisme, a l’abandonament de la ciutat industrial i, en conseqüència, a l’abandonament de tota la classe social obrera, que en molts casos malviu. Aquesta crítica als baixos fons de Catalunya també serveix a Belbel per reflexionar sobre com la llengua té mancança d’un argot relacionat amb la delinqüència o la marginalitat. De fet, les reflexions sobre la llengua, plenes d’humor, però amb rigor filològic, són cabdals en el llibre. Trobam reflexions sobre significats de verbs com anar-se’n i marxar o ser i estar; reflexions sobre la dificultat de la traducció dels refranys i de com les llengües representen una manera particular de veure el món, així com crítiques a diferents barbarismes i al fet que el castellà va substituint àmbits en què el català era ben present, la qual cosa provoca una pèrdua de vocabulari.
En conclusió, Belbel ha teixit una gran novel·la que descriu de forma original tota una època i un espai a través de les accions i reflexions d’un assassí que actua de justicier i que és capaç de fer riure el lector o, fins i tot, generar-li empatia. A través d’aquest protagonista que ens obre tot el seu món interior, l’autor aprofita l’avinentesa per a reflexionar i criticar àmbits culturals i socials com la llengua, un tema poc habitual en les novel·les de divulgació, però que és, a parer meu, tot un encert.
