Joan Fuster i l’escriptor nacional
Resum
El 2012 la col·lecció «Càtedra Joan Fuster», de Publicacions de la Universitat de València, publicava Joan Fuster: el projecte de normalització del circuit literari, del professor emèrit del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València Vicent Simbor; un treball en què l’estudiós de la literatura analitzava el paper de l’intel·lectual de Sueca com a vertebrador cultural dels Països Catalans amb la finalitat d’enfortir el circuit literari català. Deu anys després, coincidint amb el centenari del naixement —i els trenta anys del decés— de Fuster, Simbor mateix ha elaborat una obra que, sens dubte, es pot entendre com a complementària de l’anterior: La nació literària de Joan Fuster. Es tracta d’un estudi sobre la idea que tenia l’assagista del concepte nació, el qual no comprèn deslligat dels de llengua i literatura, en una unió que li ocupà moltes pàgines de reflexió, i en què juguen una funció primordial els «escriptors»; una idea, però, que s’emmarca en el pensament sobre les nacions en l’àmbit europeu.
La nació literària de Joan Fuster s’estructura en dos capítols i un epíleg. En el primer, «Naixement de les nacions i de les literatures nacionals», Vicent Simbor exposa el sorgiment de la consciència nacional en el segle xviii, en el moment en què es vol passar d’un estat territorial aglutinat al voltant d’un rei, a un estat nació modern amb trets comuns essencials que el distingeixen, com la llengua —i la literatura—. En aquest punt, l’expert ens ofereix una síntesi ben completa de la situació del català abans de remarcar-hi la influència de l’escriptor, que «esdevé el demiürg encarregat d’encarnar i de transmetre l’ànima nacional, l’esperit del nou Estat nació» (p. 51), fins al punt de convertir-se en «escriptor nacional». Jacint Verdaguer o Vicent Andrés Estellés il·lustren la complexitat d’arribar a ser considerat «escriptor nacional» en tots els territoris del domini lingüístic per igual, un símptoma del fragmentat circuit literari català.
Havent establert les bases del lligam nació-llengua-literatura, la part següent es concreta en «La nació literària catalana segons Joan Fuster». En aquestes pàgines, Simbor ens guia per les cavil·lacions de l’escriptor al voltant d’aquest trinomi, i ens mostra com s’encara als problemes que genera un circuit literari com el català, sense un estat al darrere. El focus, el situa sobre el tractament del bilingüisme dels nostres escriptors —«escriptors catalans» versus «escriptors en català»— en les històries de la literatura catalana i en els treballs de Fuster, cosa que ens permet observar-ne l’evolució: de la bel·ligerància contra els escriptors catalans monolingües en castellà en els anys cinquanta passa a una tolerància i, fins i tot, empatia en els huitanta. L’investigador també trau a col·lació el concepte de cultura satèl·lit, és a dir, aquella cultura sotmesa a una altra en què tots els usuaris són bilingües; un element que, en efecte, afecta el paper de guia nacional atribuït a l’escriptor. Fuster, que creurà primordial alliberar-se’n i assolir una identitat pròpia, posarà l’atenció en el cas del País Valencià respecte a la resta dels Països Catalans. En aquest sentit, Simbor dedica un apartat a explorar com el suecà veia el seu «poble» com a paradigma d’aquella cultura satèl·lit fruit de la castellanització cultural, amb l’única solució possible de la reintegració en una unitat nacional superior.
D’altra banda, un altre inconvenient del deficient circuit literari català és el de la dificultat de la professionalització de l’escriptor. Una possible millora, d’acord amb Fuster, provindria de l’accés al món literari internacional a través de les intraduccions i les extraduccions; al capdavall, la literatura catalana, a més de ser la guardiana de l’esperit, també funciona com a representant del problema nacional a l’exterior. Al seu torn, aquesta internacionalització hauria de servir per a l’assoliment d’una plena normalització literària. Ara bé, un excés d’intraduccions, matisa l’assagista, podria posar en perill la personalitat de les lletres catalanes.
Pel que fa a l’epíleg, titulat «Mundialització i diversitat cultural», Simbor viatja fins als temps actuals i deixa unes reflexions incitadores de nous debats. L’estudiós parla del nou suport internacional als drets lingüístics, amb l’aprovació d’uns documents el compliment dels quals, tanmateix, depèn de la voluntat dels estats nació. Paral·lelament, també explora la situació en l’època de la mundialització a partir dels beneficis que Internet i la revolució tecnològica han comportat per a la visibilitat del català, de l’estudi de la llengua i la literatura en més de cent trenta universitats arreu del món o de les nombroses extraduccions i dels premis internacionals, uns factors que han canviat el paradigma amb què s’enfrontà Fuster.
Els que hem tingut la sort de gaudir de les classes de Vicent Simbor sabem que aquest llibre n’és una extensió en forma de paper. Els que no, hi descobriran una prosa ben traçada i treballada, un estil clar, amb picades d’ullet i apel·lacions constants al lector, en algun cas, a manera de provocació intel·lectual. Comptat i debatut, l’estudiós —com postil·la, no realitza una anàlisi crítica ni política sobre la «nació literària» de Fuster, sinó que modestament n’«explica la proposta nacional lingüisticoliterària» (p. 18)— posa sobre la taula una sèrie de qüestions per a moure el debat —un debat de nivell, això sí—. Per exemple: són els conceptes nació-llengua-literatura, tal com els concebia el de Sueca, encara viables en l’actualitat? De retruc, però, també ajuda a matisar tòpics que s’han atribuït a l’escriptor, com la consideració de «nacionalista» a manera d’autodefensa. En qualsevol cas, les gairebé dues-centes pàgines d’aquest rigorós i necessari estudi demostren com de perseverant va ser Joan Fuster en l’objectiu de teixir un circuit literari d’acord amb els temps que li van tocar viure, un circuit literari modern i estèticament renovat.
I un apunt al marge: ara que hem passat l’Any Fuster i hem assistit als nombrosos actes, conferències i celebracions que se li han dedicat, fins al punt que ha estat el primer escriptor capaç d’aglutinar les voluntats dels tres grans territoris dels Països Catalans —i dels respectius governs!, que han comptat amb sengles comissaris per a l’efemèride—, no és moment de parlar ja de Joan Fuster com l’autèntic «escriptor nacional»?
