Teixir la nit més llarga
Resum
Udol i llop, 38è Premi de poesia Miquel Martí i Pol, és el llibre pòstum de la poeta Anna Campillo Arrebola (1968-2023). Llicenciada en Filologia Anglogermànica, fou professora i escriptora. Trencadissa (Trípode, 2022), el seu debut literari, també va ser guardonada amb el 13è Certamen de relat breu de Santa Eulàlia de Ronçana. Participà en la traducció de l’antologia Poesia anglesa i nord-americana contemporània. I fou finalista en el premi Pare Miret de Beniopa 2022 amb el poema «Crits».
Amb els versos introductoris es troba marcat el caràcter d’aquest Udol i llop: «penja el cap d’un antílop» i sobretot «t’hi has abocat / quan has mirat / la mort a la cara» que apel·la a una vida dura en l’entorn primigeni de les terres del nord d’Europa, on tot penja d’un fil tènue de gelor i foscor. I ho fa a través de les vivències d’una dona que emmarca en una llunyana edat mitjana a través de les cites de les sagues islandeses dels segles x (Saga de Kormákr, saga d’Egil) i les llegendes de caràcter anònim del segle xiii (els Edda).
L’obra està dividida segons el calendari viking en tres parts: primera, Skammdegí (els dies foscos) correspon a l’hivern quan sempre és de nit; segona, Nóttleysa (sense nit), l’estiu o els dies llargs que coneixem com el sol de mitja nit, i una tercera part, Sildemanudur, el temps afegit perquè es tractava d’un calendari lunar que s’havia d’ajustar. A l’epíleg, el cercle vital es tanca en una trobada entre present i passat.
La poeta va dir dels seus versos que «són concebuts com un conjunt de percepcions i sensacions al voltant de temes tan universals com amor, solitud, mort, maternitat i tots els rituals que ens han acompanyat al llarg del temps per intentar neutralitzar la por al desconegut, a la matèria salvatge».
El poemari abraça un temps indeterminat de deu hiverns: «deu hiverns / de teixir la nit més llarga», un itinerari que transitem amb la veu poètica i amb ella de la mà ens endinsem en una natura que imposa els seus cicles i ens configura «no érem abans de ser / ni respiràvem l’aigua». Una natura que no hi està descrita sinó que sembla posseir-nos quan llegim aquests poemes curts, concentrats, sense signes de puntuació (excepte alguna coma), versos sempre en minúscula, de vegades partits i amb espais en blanc, d’una contenció precisa i suggeridora de paisatges gelats i feréstecs.
La veu poètica fa ús de verbs de dicció com si d’un relat oral es tractara «dic llar dic munt / dic molsa a la peülla del cérvol» i també «dic llar reguerol de sang». Una veu que de vegades parla a una segona persona, l’amant perdut, absent (?) i que deixa versos tan colpidors com aquests: «la pell d’una llúdriga / tapant-te els ulls / se’m desfà a la boca / regalimes nord/ els malucs oberts, / el sexe ferm /en sentir-te udol i llop».
El cicle de la vida imposa les seues lleis: el sexe, la maternitat, la mort. Per exemple: «et deso un mugró gèlid / i perquè porto el ventre / ple de cingles camino maragda / alletant un somieig / de plor bla amb cada batec» i en un altre poema «i el ventre creix / com mitges llunes cargolades / d’un cordó invisible al / llimac». El viatge continua a la recerca del foc, d’una llar inhòspita, però també del miracle de les aurores boreals «si mires la llum verda / travessant el violat / que vol dir que hi és / tot i potser no ser-hi». Camina a la recerca d’un sentit que l’ajude a ser i a entendre el món, incomprensible més enllà de la terra que l’envolta: «meva, la terra que no / conec més enllà de conèixer / llaurarà ferment / de pou i florirà vespre».
Hi ha tot un camp semàntic referent al bosc, la tundra, les aus i els cérvols, les nits blanques, el glaç, el sol de mitja nit, i la recerca del foc que permet la vida, foc omnívor, foc sense flama, foguera i llamp, llum sanadora. Un vocabulari ric que remet a la natura, una natura que ens embolcalla per tot. Per exemple: «beu-te el llamp impacient / beu-te’m la gota de llum / que se’m desfà a la boca, / beu-te’m / beu-te’m / beu-te’m». Un lèxic on el desig esquinça la solitud, «l’ofec d’un bec / cridant sots de carn fins / allà on te’m fas / enyor». I així avança cap a un final que serà un altre començament com tots els cicles que remeten al naixement i a la mort.
A Sildemanudur, el temps afegit, hi apareix una cita de Lluís Calvo que resumeix molt bé tot allò que intentem explicar i que, al cap i a la fi, és la vida: «La mort, el sexe, el temps: una mateixa eruga». És ací on la poeta exposa aquest model de poesia que tracta de fugir de l’absolut per a buscar el concret, per a veure en cada ésser, que ha recorregut amb ella el món i l’ha compartit, una guspira, una esperança. A l’epíleg tanca el cercle, per tornar a recomençar:
soc dona d’aigua
soc dona
soc
s
desfàs l’embolcall; assoleixes el cercle
La lectura final del postfaci de Pep Sanz és molt recomanable tot just després de gaudir d’aquesta aventura per les terres del nord.
