Rastres de plata

Resum

El poemari Rastre de plata, de Carme Castells (Mancor de la Vall, Mallorca, 1976), s’articula en quatre seccions: Crui, Ermàs, Aquesta llum i Foc.

L’autora ens planteja el dol per la vida que no ha acabat de florir, des del cos de dona que vol esdevenir mare i que la natura i els seus misteris no li arriba a atorgar. Els poemes es succeeixen, colpidors, com si d’un relat es tractés. Són freqüents els encavallaments: sembla que hi ha un paral·lelisme entre la ruptura interna i personal i el trencament del vers.

A la primera part, dedicada a l’esquerda, hi ha imatges referents a la clivella: «La ferida té orifici d’entrada i de sortida».

Al principi hi ha un futur que és un desig. Escriu la poeta: «Ja no hi ha temps d’assajar més:/ tinc trenta anys:/ la vida és ara i aquí,/ en la teva mà, on m’arrecer:/ l’amor és/ present i la família/ és el futur que hi sembram».

La segona part s’obre amb uns versos de La terra eixorca, de T. S. Eliot, i la poesia s’emmarca entre l’espai que ens durà per consultes i hospitals, com el caminar entre roques sense aigua dels versos d’Eliot. I es familiaritzarà amb un catàleg de paraules ben allunyades de la lírica a què voldria dirigir-se. El ventre esdevé desert estèril i la culpa aflora: «Més amarg que el plor/ és el fondal on retronen/ les veus de la consciència».

Quan la fredor d’una clínica s’imposa, l’interrogant és clar. Quan hem començat a ser mares? Abans del bategar d’un cor menut ja hi havia una mare que esperava el seu impuls, assegura Carme Castells, perquè «L’ermàs no són les vides que no podem concebre: / són les que deixam d’esperar».

I més endavant: «Com si no ser mare volgués dir ser menys. / Com si ser mare no fos ple de renúncies».

L’autora s’emmiralla en versos de dones poetes que s’han endinsat en el tema de la maternitat, entre d’altres. Parlo de Sylvia Plath, Maria Mercè Marçal, Adrienne Rich, Alice Walker, Antònia Vicens, Lucia Pietrelli. Dones que s’han qüestionat aspectes diversos relacionats amb la corporeïtat, la llibertat, la construcció d’una identitat i la dificultat per poder interpretar els diferents papers i bascular entre l’amor i el jo.

Hi ha un poema llarg, titulat «La mort menuda», que escenifica i transmet la tristesa i la soledat de l’experiència. És el dol per la vida que no ha arrelat, la pèrdua del que encara no s’ha arribat a gestar i del que gairebé no se’n parla. Si davant d’un dol és possible que, primer de tot, existeixi enuig i negació, més endavant potser només ens queda la immensa tristesa i l’acceptació inevitable, que ens permet seguir lligats a la vida. A la tercera i a la quarta part del poemari s’intueix la voluntat d’acceptació i de poder explicar aquesta història impresa a la pròpia pell. Al poema «Rastre de plata» llegim: «La fosca és oblidar que/ totes les nits acaben/ a trenc de/ llum».

Carme Castells ha anat al fons de la pèrdua, al l’interior on es gesten els fills i els somnis. I des de la pèrdua ha escrit aquest recull colpidor i valent. En paraules Alice Walker: «Letting go/ in order to hold on/ I gradually understand/ how poems are made./ There is a place the fear must go./ There is a place the choice must go./ There is a place the loss must go […]».

(Si deixo anar/ enlloc de retenir/ gradualment entenc/ com es fan els poemes./ Hi ha un lloc on la por cal que vagi./ Hi ha un lloc on el que s’escull cal que vagi./ Hi ha un lloc on les pèrdues cal que vagin. (Traducció de Montserrat Abelló).

I aquest lloc és la memòria i són les cicatrius, tant les visibles com les invisibles: «Perquè mai no moren els fills / que no arribam a parir».

A «Rastre de plata», Carme Castells ha construït una elegia des d’una experiència del dol, amb lucidesa i domini del vers. Un rastre per recordar, imprès ja per sempre en el record i que pot anar més enllà de l’àmbit personal.