Hedonisme nostàlgic
Resum
Josep Micó Conejero irromp en la nostra poesia, després d’una plaqueta inicial, amb Pels ulls tremola la carn, un títol que aportà un aire fresc a la poesia amorosa. En concret, l’explicitació de la condició i conducta homosexual del jo líric. Amb tot mereixement, Micó ha estat inclòs dins l’antologia Amors sense casa. Poesia LGBTQ catalana de Sebastià Portell.
Des de l’any de la publicació de Pels ulls tremola la carn, just ara fa deu anys, ha tret un poemari cada dos anys, molts d’aquests premiats. És un bon autor líric, que podríem incloure dins d’una línia neobarroca, al costat de Bessó, Mir, Mompó i la primera Àngels Moreno, una línia caracteritzada per l’acumulació adjectival i sobretot imatgística. Potser la mostra més paradigmàtica en esta línia de Micó siga la seua plaqueta Creuar l’instant.
La poesia de Micó és sobretot vitalista i hedonista i per això inevitablement nostàlgica. Títols com els ja esmentats o d’altres com Romandràs i Vespres d’inventari participen d’aquest impossible però rendible retòricament intent de fixació de l’ara i l’ací. Tal vegada aquesta actitud siga deguda en part a l’edat ja madura en la qual Micó comença a editar poesia i ho fa amb un domini important.
El poemari que hui ens ocupa, Teler de zèfir, va guanyar l’any passat el premi d’Alberic. Participa, però molt menys, en la línia barroca. Aquesta continua en textos com «Divisa» i «Xarxa» on destaquen recursos com la sinestèsia, la paradoxa i, es clar, la metàfora, recurs que creiem que és el seu punt fort. El llibre torna a tindre un fil narratiu i en concret biogràfic, com en els seus títols anteriors, que solen tindre més o menys encobertament la forma de diari. Teler de zèfir és l’evocació d’una amistat —en els sentit ample, inclòs l’amorós— entre un jo i un tu lírics al llarg dels anys a través de cases, visites i viatges compartits, fins que la mort s’endú el tu líric. Trobem de nou bells textos eròtics com «Ara, set» i «Contemplació del buit». També, és clar, abunden els poemes lírics i emotius com «Solsida» i «On els pastors feien nit» i de vegades senzills com «El banc de Jaume». L’elegia s’imposa a la fi del llibre.
Crec que les novetats de Teler de zèfir són tres. En primer lloc, una minva de la càrrega retòrica en benefici d’una poesia més senzilla; no debades un text del llibre s’anomena «Coses petites» i els títols dels poemes no tenen majúscula inicial. En segon lloc descobrim un Micó paisatgista, amb una paleta sovint impressionista; observa ciutats i camps i els descriu amb precisió i lucidesa. La tercera novetat és el treball mètric explícit, sobretot del decasíl·lab i fins i tot inclou un sonet.
Per acabar: potser Teler de zèfir òbriga un nou camí cap a la senzillesa en l’obra de Micó o potser no. Esperem gaudir prompte d’obra nova seua i comprovar-ho.
