Els mundos de Rafa Gomar
Resum
Tant si és per a ús privat com si té la funció de projectar una imatge pública de l’autor, tant si serveix de camp d’experimentació com si fa la funció de magatzem o de recordatori, el dietari ho accepta tot. Per això hi ha qui l’aprofita per a propinar als lectors la llista de la compra, mentre que altres fan assaig de molta volada, alguns resumeixen la seua autobiografia, molts practiquen el narcisisme i uns quants intenten convertir aquest marc polivalent en bona literatura tot barrejant les incomptables possibilitats que ofereix.
Els tres dietaris que ha publicat fins ara Rafa Gomar responen a aquesta darrera intenció. De Donato, 2, 27 (1988) ja va remarcar Anna Esteve el caràcter de «laboratori», alhora magatzem i espai d’experimentació, amb recursos gràfics com ara el cal·ligrama, el joc amb espais buits, il·lustracions pròpies, el collage (entrades d’espectacles, tiquets, un vell bonobús…). Donato, que en el títol recull l’adreça de Gomar en aquells anys, ens presenta un autor al principi de la trentena, que intenta construir-se com a escriptor i que s’esforça tothora per conrear la sensibilitat literària enmig d’una realitat prosaica. Hauran de passar quasi vint anys fins a l’aparició de Vianant (2006), un dietari de format més estàndard que renuncia a l’experimentació gràfica ‒però amb les anotacions sense datar. Amb Vianant, l’autor opta per un discurs reflexiu més argumentat, sovint pròxim a l’assaig literari, i és el més homogeni dels tres dietaris. En canvi, Fràgil sol de tardor (2015) conté una proposta híbrida entre les dues anteriors, un cert retorn a l’experimentació gràfica ‒amb il·lustracions del mateix Gomar, sovint sobre portades de llibres que inviten a pensar en les seues lectures de cada moment, i també amb jocs tipogràfics diversos. Però en aquest tercer dietari l’autor s’endinsa de manera més sistemàtica en un camí que ja insinuava en Vianant: el del record autobiogràfic, la infantesa a Gandia, els pares i la gent del poble, l’època d’estudiant, etc. Es tracta d’anotacions individualitzades, amb títols en negreta, reflexions relativament extenses que semblen insinuar de manera fragmentària un inexistent llibre de memòries.
Rafa Gomar va començar el seu periple literari amb la poesia, però és conegut sobretot com a autor de novel·les i, especialment, de reculls de narrativa breu. Però aquests tres dietaris (a més d’un altre encara inèdit, del qual va publicar un extracte en la revista L’Espill) no ocupen una posició marginal en la producció de Gomar, sinó que hi són completament centrals. Són obres que contenen claus de lectura importants si volem entendre la seua narrativa. El caràcter referencial de l’anotació dietarística li permet explicitar idees i arguments que l’artefacte narratiu cobreix amb un vel de literatura. La solitud, les relacions humanes, les formes de la solidaritat o el sentit de la ironia i de l’humor són constants de la narrativa de Rafa Gomar que es fan més transparents si les mirem sota la llum de les anotacions dels dietaris, on l’autor mostra les seues cartes i tot es veu més o menys tal com és.
Però sobretot hi ha un parell de coses que vertebren aquests tres llibres de manera molt sòlida: el personatge literari que construeix i que projecta ‒que en gran part coincideix amb la persona mateixa de l’escriptor‒ i el seu univers particular. Aquests dos elements, a més, es determinen mútuament, i el dietari permet emmagatzemar-los en forma d’una alegre dispersió. Els dietaris dibuixen la mateixa personalitat bondadosa i sensible, políticament compromesa, generosa, càlida i afectuosa amb els amics, incondicional en l’amor, culta, tímida i amb tendència a la nostàlgia, que s’entreveu en la seua obra narrativa, i que és l’autor mateix. El seu tarannà dialogant s’expressa fins i tot adreçant-se a un auditori imaginat («m’agradaria contar-vos…», «he de confessar-vos…»). D’altra banda, els assumptes que vertebren la reflexió de Gomar apareixen amb tons diversos: els laberints de la memòria personal; el descrèdit del pessimisme nihilista individualista ‒vist paradoxalment des d’un pessimisme inevitable i amb nostàlgia per les utopies‒; la vivència problemàtica de ser escriptor enmig d’una «cultura sense societat»; l’atenció de voyeur, mig poètica i mig irònica, aplicada a l’observació de la realitat quotidiana, i articulada sovint amb observacions sobre la solitud; la «vida cultural» de l’autor (cine, art, música, etc.); la política al País Valencià… I un llarg etcètera, amanit ací i allà amb una certa tirada als aforismes i als retrats de caràcters. Gomar no esquiva les seues contradiccions, i en ocasions no té inconvenient per a corregir idees que havia expressat en algun dels llibres anteriors.
En una anotació de Vianant, el nostre autor explica que sa mare tenia el mundo, que defineix així: «un bagul on guarda tot un món de coses, des de les mantes i els llençols o el parxís de l’àvia fins a un bastiment de brodar, passant per un manyoc de retalls de teles […], agulles de fer calça i múltiples cabdells de llana sobrers. […] Era divertit buidar el mundo.» Els dietaris de Rafa Gomar són justament això: un mundo ple de coses sempre interessants i a vegades sorprenents, el món personal de l’autor condensat en uns pocs volums de bona literatura sense pretensions ni grandiloqüència.
