Passen els dies
Resum
En una entrevista publicada a la revista Micro un llunyà 2007, Rafa Gomar es declarava un narrador contumaç d’històries i cròniques. Qualsevol ocasió servia per relatar als companys la relació del dia, les activitats, algunes anècdotes… En la foscor de la solitud, escrivia poemes. Dotat d’un excel·lent poder d’observació, ha conreat diversos gèneres de l’arc literari: poesia, narrativa curta, novel·la, dietaris… de tots els quals volem centrar-nos en la narrativa curta.
Al poema germinal quasi narratiu, I nosaltres, com la pols, dormíem dins d’un calaix, integrat en la seua primera publicació ‒mixturava poemes i relats breus‒ s’insinuen els mecanismes literaris de l’autor per a relatar històries viscudes, observades o imaginades. Res no li resulta estrany al conte.
Al marge d’alguns relats solts, editats en llibres premiats com A la fi de l’atzucac, de 1982, Hipòtesi, de 1991; No és ací!, de 1999 o Complicitat, de 2003, Rafa Gomar és autor de cinc llibres de relats breus: Legítima defensa, de 1991; Viure al ras, de 2000; Batecs, de 2004; Exercicis respiratoris, de 2005, i Bé, perdona’m, però estan esperant-me, de 2014. Una cadència que no s’ajusta a un calendari premeditat sinó a l’interès per l’edició dels seus relats curts. Coordina la Nit de Contes al Palau, a Gandia, enguany en la desena edició.
Alguns crítics assenyalen el repertori de contes d’Exercicis respiratoris com el més reeixit perquè recrea, dins d’una atmosfera subtil i etèria, uns personatges quotidians, tocats de la sort de ser observats. L’escriptor assaja de comprendre els pensaments i accions dels protagonistes, els soliloquis dels quals es clouen, a voltes, amb finals insospitats o inquietants. A les narracions, Rafa Gomar copsa la realitat del moment i la recrea a partir de la selecció d’uns protagonistes coherents, capaços de manifestar els matisos de la vida, de les frustracions i perplexitats que cascú assumeix com a victòries o derrotes. O el desig de manifestar el cansament de la societat on sobreviu. Expressen el desfici per una vida que no és l’esperada, una insatisfacció que s’encomana al lector perquè Gomar hi juga amb el calidoscopi moral, la matisació infinita i la varietat de la mirada. Hi sura un sentiment amargós, de desesperança, d’inquietud i, sobretot, de solitud. Però també d’esperança, de canvis i d’il·lusions, tot travessat per la mirada hàbil i competent de l’observador.
A l’hora d’encastar les petites històries, l’autor recorre a la memòria adquirida. La realitat passada pel sedàs literari li subministra la matèria primera per als seus contes. Sense barroquismes innecessaris, Gomar usa un llenguatge planer, cisellat i entenedor que pot finir en la caricatura o el surrealisme. Hi sol introduir paisatges definits, detallats, i també el pas del temps, en uns monòlegs durs i tendres, ambiciosos o trists. Amb llambrejos irònics, hi aborda els pensaments contradictoris, la pena i l’enyorança. I per sobre, malgrait tout, un punt elevat de festeig de la vida.
L’obra literària de Rafa Gomar està escrita amb una veu entrega, dotada d’un estil sòlid i d’un mon literari personal. Hi conviuen el lirisme i la fantasia, la crua subsistència i el relat d’escenes diàries. El conte transvesteix l’autor de personatge de ficció que circula d’un monòleg a l’altre sense solució de continuïtat. Estranya que els estudiosos que s’han ocupat de la seua obra no hagen traçat un paral·lelisme amb un altre gran contista com l’Ignasi Mora de Sentien veus.
A partir d’una escena usual, arranca el conte enmig d’esperances, incerteses de futur, records reals i imaginaris, anècdotes viscudes o narrades, etc. Des d’una perspectiva exterior, en primera o tercera persona, els lectors coneixem les divagacions i pensaments més profunds dels protagonistes, de vegades realitats banals, d’altres absurdes, estranyes o capficaments d’aquells que s’entesten en un pensament fix. Les narracions actuen com escenes polièdriques d’una percepció sensorial enteses dins la frontera de la realitat enganyosa. Fan què pensar, els relats de Rafa Gomar, on els silencis resulten tan explícits. L’estructura dels contes és delicada, cristal·lina, malgrat la complexitat que escondeix.
El mon literari de Rafa Gomar es nodreix d’éssers que pensen i reflexionen en veu alta sobre l’entorn, amb la introducció d’elements novells i òptiques diverses que penetren en la psicologia dels personatges. Amb material humà característic del discórrer temporal, la vida com un escenari, Rafa Gomar fusa sense compassió en les febleses d’altri per extraure’n l’humor corpori i plantejar-hi alternatives mudadisses. L’afaiçonament del llenguatge i la psicologia dels actors, que delata un coneixement humà envejable, enformen un corpus narratiu destacat, captivador i fascinant. Els protagonistes de les històries, masculins o femenins, reals o irreals, estan penetrats per la capacitat intuïtiva de l’espectador, de l’observador militant en què s’ha convertit l’escriptor des de la interioritat dels pensaments dels protagonistes a l’alteritat de l’expressió narrativa.
