La bellesa de la fragilitat en la ficció de Rafa Gomar
Resum
Em diu Rafa Gomar que, per a ell, la literatura és una manera de viure que posa en marxa tots els ressorts en la cerca de coneixement. I hem de creure’l. Perquè va començar a escriure abans dels vint anys i va saber que volia viure la vida amb la literatura per companya. És significatiu que triara el vers com a forma primera d’expressió, la paraula arrecerada a la riba, solitària i perplexa, amb què es llançava a les aigües térboles del corrent. Aviat, però, abandona els versos, encara que no la poesia, per la prosa. La seua narrativa, però, sempre conserva l’element fragmentari, incomplet i suggeridor del poema. «Veig la vida com peces separades que no acaben d’encaixar», deia Alice Monroe. Aquesta impressió de «peces separades» és la que em produeix l’obra de Gomar, la d’algú que burxa ací i allà per trobar el què de les difícils relacions de les persones en l’àmbit de la quotidianitat. El conte per a adults sobre la base de Poe, Gógol, Maupassant o Txékhov centra el seu interés com a narrador fins al punt de dedicar gran part de la seua producció literària a aquest gènere.
Hipòtesi guanya el premi de narrativa breu Vila de Mislata, el 1990. Però és amb Legítima defensa, guardonat amb el Víctor Català, el 1990, i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, el 1992, que es dona a conéixer com una veu potent del conte modern en català al País Valencià. En blanc i negre, de 1995, la primera incursió en la novel·la breu de caràcter costumista, rescata de l’oblit les vivències d’un xiquet de Gandia en la dècada dels seixanta. L’any 2000 publica Viure al ras, un nou recull de contes que perseveren en la línia temàtica dels conflictes personals en les distàncies curtes. La narració, però, s’ha tornat més àgil, més madura; el llenguatge se sotmet a la voluntat de l’artista; els personatges creixen en intensitat i versemblança. Consolidat l’ofici d’escriptor, Batecs, presenta quatre contes magnífics guardonats amb el Joaquim Ruyra de 2003. Rin, novel·la juvenil de 2004, reflexiona sobre la cultura de la tolerància com a antídot de la violència social. Tot i que Rafa Gomar opta preferentment pel conte com a forma d’expressió literària, no sol repetir un mateix esquema, sinó que experimenta dins del gènere i abasta un ampli ventall d’estils i temàtiques, tal com ens mostra en Exercicis respiratoris, de 2006. Hi ha un gran treball estilístic al darrere de cada narració. Les frases han de tenir ritme, musicalitat i, a més, ser boniques. Cerca en la concisió i els silencis la força del relat. Els seus contes necessiten ser rellegits. Aquells que semblen més trivials i quotidians, de vegades, amaguen una reflexió profunda sobre el món en què vivim.
Sensible a les contradiccions del patriarcat, els personatges masculins de Gomar solen mostrar-se insegurs i necessitats de la dona-refugi on arrecerar-se. En Legítima defensa, s’inicia el procés de reconstrucció literària dels gèneres a partir de la desmitificació del baró: el poder exercit per l’home apareix com un símptoma de feblesa. La dona, com a ésser positiu capaç de fer front al desànim, fins i tot a la tragèdia, pobla els contes de Rafa Gomar a partir de Viure al ras. La Júlia d’«Aniversari» és el contrapunt de l’home indecís; resolta i segura, s’erigeix en la vela que impulsa la nau de la parella: «Recolló, escolapi, costaràs poc de criar». Els valors positius de l’ànima femenina es materialitzen en l’Emiliènne Morin, la companya de Durruti, de «Solidaris»: «Era forta, combativa, valenta, generosa i tendra». Les dones d’Exercicis respiratoris semblen tenir un saber ancestral, lligat a la terra, que els impulsa a instaurar l’ordre, l’harmonia, en el caos de la vida quotidiana.
Andròmines, Premi Octubre de narrativa de 2009, és una novel·la fragmentària, un híbrid de dietari, escenes costumistes i trames on conflueixen la prosa àgil i ben cuidada del dietarista i la concisió del contista. El debat sobre els límits de la literatura entra en la novel·la: «Arran de la desaparició de Monique s’havia cansat dels arguments, de les trames, dels personatges, del nus i el desenllaç. ¿Per què la literatura no podia consistir en una regularitat interior i una atmosfera allunyada de la realitat?». Andròmines reflexiona sobre el tema de la memòria lligada als objectes, que ja havia aparegut en treballs anteriors: el món del protagonista ‒els afectes, el saber, les relacions humanes‒ es dibuixa a partir de la història d’uns objectes quotidians que actuen com un nexe d’unió entre el protagonista i els altres. Els personatges són un mitjà, no un fi. «Li serveixen simplement per a construir faules intel·lectuals el tema de les quals és el ritme de la narració», com apunta Cesare Pavese dels seus personatges. Hi sura un tema recurrent: la solitud i la fragilitat de l’ésser humà modern perdut en l’anonimat de les grans ciutats.
«Un llibre amb històries impactants que burxen diversos aspectes de l’experiència humana amb una diversitat tècnica i narrativa notables», diu el locutor de ràdio de «Cada dia, cada nit» de Bé, perdona’m, però estan esperant-me, de 2014, just el que defineix aquest recull. Les novel·les curtes Vidres en la moqueta, de 2019 ‒a mig camí entre la literatura de viatges i el thriller‒ i Dissabte, jazz, de 2020 ‒premi Soler i Estruch que ens parla de vitalisme i segones oportunitats‒ s’aturen de nou en la vulnerabilitat humana, en el desencís d’un món dominat pel poder material i en el desig de redempció individual gràcies a l’amor i l’amistat. La ficció de Rafa Gomar beu de la necessitat de les persones per escapar i sobreposar-se a una realitat allunyada de l’ideal d’una vida bona. Pense, doncs, amb Guillem Calaforra, que «el narrador de Gandia és un moralista (de la mateixa manera que eren moralistes, posem per cas, Fuster o La Rochefoucauld)».
Per a Rafa Gomar «el ritme narratiu i els silencis, la concisió, la coherència entre el que es conta i el llenguatge, la profunditat, l’emoció, la cadència, la capacitat de suggerir» han de formar part d’una bona narració. En síntesi, el que ens ofereix l’obra de ficció de l’autor: peces separades que cerquen l’harmonia en la bellesa de la fragilitat.
