Cent de Caràcters

Resum

L’article de Vicent Alonso inclòs en aquest número cent remunta la prehistòria de la revista fins a l’any 1986 amb la iniciativa d’ell mateix amb Pasqual Alapont, Ramon Guillem i Enric Sòria de llançar des de l’editorial 3i4 la revista Daina. La primera època de Caràcters, el 1992, seria ja un segon intent que esdevindria llavor del definitiu naixement de la revista el 1997, publicada per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, vinculada ja per tant a la Universitat, i la vida de la qual arriba fins hui, fins a aquest número 100.

Si he de ser sincer, m’agradaria haver escrit “fins a aquest número 100 que el lector o la lectora té entre les mans”. Ho haguera pogut fer de manera figurada, o literalment només en el cas que l’estiga llegint des d’una tauleta tàctil, perquè des del número 92 la revista és només digital. I, tanmateix, persisteix, amb l’obstinada persistència del renaixement, i amb la renovada voluntat de trobar lectors i lectores a través de la xarxa, al nord i al sud de la Sénia i també mar enllà.

Si situem l’origen profund de la revista amb Vicent Alonso el 1986 ens n’anem a aquell context de crispació primigeni, a les revifalles de la mal anomenada batalla de València, quan l’odi visceral gotejava des de les columnes de Las Provincias, decretant objectius de la cacera, expulsant de la valencianitat els qui més estimaven la nostra llengua i la nostra cultura com havia comprovat astorat el mestre Sanchis Guarner. El 1986, no molt lluny de la Godella de Vicent Alonso, creixia un xiquet anomenat Guillem Agulló que trobaria la mort a mans dels feixistes exactament sis mesos després de la publicació del primer número de Caràcters.

I en aquell context va nàixer la revista, com una llum serena enmig de la foscor, com un espai de reflexió, de gaudi de la bellesa de les paraules, al servei de la nostra llengua, de la nostra cultura i, per tant, de la nostra societat. En aquell context escriure de literatura a tot el domini lingüístic amb serenitat, amb profunditat, amb naturalitat, era un gest de valentia i un gest de compromís. Ens parla també aleshores aquella aventura intel·lectual d’una Universitat de València ben conscient de la seua responsabilitat social i cultural, de la seua funció des del seu lloc específic. Perquè, malgrat els lladrucs de la gossada, la nostra llengua continuava sent una amb tota la seua riquesa i totes les seues variants, i els escriptors i les escriptores continuaven fent-la servir com a vehicle per a reflectir el món, per crear bellesa, per explorar el límit del llenguatge, per convertir-la cada dia en una llengua viva, plena, culta i popular, entre les llengües del món. I la Universitat pública valenciana havia de recolzar això, contribuir amb humilitat però amb fermesa a la seua visibilització, a aprofundir els lligams entre el nord i el sud, entre la terra ferma i el vell regne a l’altra banda de la mar.

Venim de lluny, aleshores. Venim d’una lluita que és sorda i constant. I arribem al lliurament que fa cent amb la fortalesa que ens dóna haver sobreviscut a la desaparició de l’edició en paper, però també a aquesta època d’indicadors d’excel·lència, a quadrils i tercils i altres galindaines lluentes que només serveixen per a tancar la Universitat en ella mateixa, per tindre entretinguts i entretingudes els professors i les professores en un joc de rol autoreferent i sense fi. Ací estem encara, perquè  encara la lluita continua i perquè encara la funció d’una universitat pública, de les humanitats en una universitat pública, és la que és, i no podem estar aliens als processos socials, als avatars del nostre poble, a l’amenaça de la tornada de la llarga nit.

Arriba el número 100 mentre els atacs institucionals a la nostra llengua tornen amb força. Torna per tant a ser aquest espai tan necessari com sempre, més necessari que mai: un espai seré i profund, valencià i inserit en el conjunt del domini lingüístic, perquè la literatura valenciana només pot ser en el conjunt de la literatura en català; un espai de trobada, que contribueix humilment a trencar els compartiments estancs, el tancament sobre ell mateix del nord que no ha de ser respost amb un simètric tancament d’ell mateix del sud encara que passem per processos diversos, per moments diversos, que ens identifiquen elements diversos, perquè al remat sempre s’acaben mostrant com a paral·lels. La llengua és una i per això són equivalents els atacs que rep.

El format digital pot ser aleshores el format ideal per als temps que venen. Per buscar lectors I lectores, per fer activisme cultural, guerrilla intel·lectual. Comptem per a això amb un consell editorial implicat, amb una enorme capacitat de treball, agosarat intel·lectualment i amb les idees molt clares. També intergeneracional per cert. Preparats i preparades estem. Celebrem per tant els primers cent números de Caràcters I anem a fer possibles uns altres cent i més encara. Perquè projectes de llarg recorreguts com aquest, arrelats i amb memòria, fan molta falta.

Jesús Peris Llorca
Director de Caràcters