Trair-te a tu mateix
Resum
En la política i la vida, les traïcions i les deslleialtats a tu mateix i als teus solen donar sempre uns resultats nefastos: són una forma de corrupció, o de covardia, o de maldat, o d’egoisme. En qüestions de creativitat, en canvi, la cosa no funciona ben bé així. Fins i tot es podria dir que les traïcions i les deslleialtats cap a tu mateix són imprescindibles. Aquí, quan parlo de trair-se creativament em refereixo a no seguir al peu de la lletra les opinions que tu mateix has formulat, o a sacrificar les conviccions ideològiques que et guien en el dia a dia a favor de la lògica de l’obra que estàs fent, o a desviar-te amb un cop de volant brusc del camí estètic que fins fa poc seguies en línia recta. D’exemples de creadors que van créixer gràcies a ser deslleials amb ells mateixos, n’hi ha molts: quan el pintor Philip Guston va sentir que l’abstracció, aleshores hegemònica, era un carreró sense sortida i va tornar a la figuració, considerada obsoleta i reaccionària; quan Bob Dylan va deixar de banda el country i es va electrificar; quan Francis Ford Coppola va incorporar, a la seva concepció autoral del cinema mostrada als seus primers treballs, la majestuositat de cert cinema clàssic dels grans estudis i va filmar El padrí I II… A la literatura catalana ningú ha estat tan genialment deslleial amb ell mateix com Josep Pla. Perquè anava de pagès per la vida i es reivindicava com un home antic i senzill i, a la pràctica, era un modern de manual i un home complexíssim. També perquè sempre va trair el programa estètic que predicava. Una de les frases més citades de Pla és aquella d’El quadern gris que diu: «És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina». Ho deia intentant fer creure que ell no opinava, és clar, sinó que descrivia. Res més lluny de la veritat. Pla tenia una personalitat tan forta i una mirada tan singular i pròpia, i a més dominava amb tanta destresa i seguretat els recursos de l’idioma, que totes les seves descripcions funcionen també, o sobretot, com opinions contundents o declaracions íntimes. Sol passar: els grans escriptors tenen una personalitat tan marcada que amara tot el que són i fan, des de la seva visió del món fins als adjectius i la sintaxi de la seva prosa. Josep Pla va ser un realista més impur, un documentalista menys fiable i un memorialista més inventiu del que ell confiava ser i del que ell es va passar la vida volent fer creure, i aquí –en aquestes deslleialtats envers ell mateix– resideix en part la seva grandesa.
