Traduir Proust

Resum

Quan fa a la vora de sis mesos que vaig acabar de traduir el darrer volum d’A la recerca del temps perdut, em fa una certa impressió veure que fa quinze anys que vam començar aquest projecte amb Viena. Per a un traductor, això és un termini molt llarg, no és normal endegar projectes que es prolonguin tant en el temps, i d’una manera regular. I dic projecte, perquè és el que ha acabat essent, però he de dir que aquesta traducció no va néixer amb vocació d’acabar abastant tot el cicle proustià íntegrament.

De fet, tot va començar d’una manera més o menys casual. Jo m’he dedicat llargament a la traducció, tot i que no necessàriament literària. També a la redacció, d’obres de música clàssica, per exemple. El meu lligam amb la literatura prové sobretot d’haver escrit i publicat dos llibres, un recull de poemes i una recopilació d’assaigs sobre autors variats (Proust, òbviament, però també Nabokov, Dante, Pla, Borges…), que havia anat penjant en un weblog que s’anomenava, no pas casualment, «Combray». Dic que no era casual perquè el meu gust per l’obra proustiana, la meva diria que identificació amb la seva manera d’escriure i de pensar, amb el seu estil i tot el que aquest estil acomboia, era molt gran, gairebé era un motor per escriure, en aquell moment. De fet, ja ho té, això, Proust…

En el blog «Combray» no només publicava textos propis, sinó que hi penjava fragments traduïts per mi de diferents autors (Proust, Ponge, Pessoa, Levi…), amb l’únic ànim d’enfortir el múscul de la llengua, per dir-ho així, d’entrenar-me, d’assaborir les diferents maneres d’expressar-se i de mirar de plasmar-ho en català. Un dia, cap a l’any 2008, a sota d’un fragment que havia traduït de Pel cantó d’en Swann, algú que signava com a «Marcel» em va deixar un comentari al weblog que deia, més o menys: «Això ho has traduït tu? Escriu-me, sisplau.» De primer vaig pensar que era una broma, però «Marcel» no era un pseudònim, sinó el nom d’en Marcel Riera, poeta i traductor brillant i ben reconegut i, pel cas que m’interessa, membre del consell editor del Cercle de Viena, la col·lecció de «Clàssics moderns» de Viena Edicions.

El vaig telefonar, i em va dir: «T’agradaria fer alguna cosa de Proust per al Cercle de Viena? Quin llibre proposes?» Ingènuament, òbviament també, vaig contestar: «Doncs A la recerca del temps perdut». «Home, no pot ser, al Cercle fem llibres que no arriben a tres-centes pàgines!». Aleshores, també sense pensar-m’ho, vaig proposar Combray, la primera part del primer volum de la Recerca, la porta d’entrada al món de Proust. La capella que permet penetrar en la gran catedral proustiana. Ens vam posar d’acord i de seguida vaig començar a traduir. Per a mi era un autèntic regal: treballar aquest text que m’agrada tant, aquesta joia de tantes facetes, però sense la càrrega de pensar que m’havia embrancat en un projecte d’anys. Una meravella.

Un cop va estar publicat el llibre, es va fer una presentació en premsa a la seu de Viena Edicions. I allà es va encendre la guspira del projecte íntegre. Perquè, en efecte, la pregunta que van llançar els periodistes va ser: «I quan està previst que surti el següent volum?» Havent acabat l’acte, els editors em van dir si em podia quedar una estona i vam planificar la traducció d’Un amor d’en Swann. I a partir d’aquí, vam anar encadenant volums, any rere any, fins a un total de catorze, dos volums per a cadascun dels set títols de què es compon l’obra, i fins aquest any mateix, en què El temps retrobat II ja és a les llibreries.

Han estat, doncs, catorze anys de freqüentació íntima amb l’estil de Proust, aquest estil que ha espantat força lectors i que passa per ser d’una gran dificultat. És una de les preguntes que m’acostumen a fer: si és tan difícil de llegir, també deu ser complicat de traduir… Bé, pel que fa a la lectura, al meu parer l’estil de Proust no és difícil, però sí que requereix una predisposició especial a l’hora de llegir-lo, ben allunyada segurament de l’atenció tan dispersa que gastem en aquests temps de mil estímuls i pantalles. Proust demana, sobretot al principi, que ens asseiem còmodament i estiguem disposats a passar una hora, dues hores amb ell, no és pas una lectura de tauleta de nit, de cinc minuts i apaguem el llum.

La lectura (i la traducció) de Proust, té una dificultat, és evident, però és enterament salvable, només faltaria. És una dificultat que no és lèxica: el lèxic de Proust és riquíssim, molt ampli, però és tan precís que aquest fet ajuda el traductor i al mateix temps l’obliga: no podem agafar dreceres, ni simplificar. La dificultat tampoc rau en les múltiples referències conjunturals, socials, culturals, artístiques, d’usos i costums de l’època, perquè en aquest aspecte, a aquestes alçades, quan fa cent anys que s’ha publicat l’obra, disposem de moltes edicions crítiques que ajuden molt el traductor i el lector, que no es pot sentir perdut en cap moment.

El principal obstacle per a la lectura de la Recerca s’ha identificat en la sintaxi: aquests paràgrafs llarguíssims, constituïts en la seva major part per frases igualment quilomètriques, que inclouen un reguitzell de subordinades… Per a això mateix cal dedicar d’entrada un temps per habituar-se al ritme proustià. Ara bé, acostumo a defensar que el to de Proust és eminentment col·loquial (culte però col·loquial), i que la seva prosòdia, al cap i a la fi, no s’allunya tant d’una conversa intel·ligent entre dues o més persones, una conversa en la qual es vol arribar al fons de les coses, sense mandra, amb determinació.
De fet, com fa el mateix Proust.