Hèlene Legrais: Els fills d’Elisabeth. Comanegra
Resum
Títol: Els fills d’Elisabeth
Autoria: Hélène Legrais
Traducció: Roser Carol
Editorial: Comanegra, Barcelona, 2023
Pàgines: 230
Tiago P. Barrachina
En l’època que molts han batejat com «la de la memòria» la quantitat de productes culturals que reflexionen del nostre passat són ingents. Impacta, doncs, trobar-se amb una novel·la com Els fills d’Elisabeth, que col·loca en el punt de mira la conciliació entre la maternitat i la militància política antifeixista. Hélène Legrains, autora d’altes obres com La damoiselle d’Aguilar o Rues de Perpignan: histoires insolites, ens sorprèn ara portant l’atenció, que normalment recau en les batalles i en les trinxeres, a la maternitat d’Elna, un castell situat a la França pròxima als Pirineus, on es donava ajuda a dones de tot tipus.
L'obra gira entorn al periple de Teresa, una exmilitant de les milícies que lluitaven a favor del bàndol republicà a la Guerra Civil espanyola. Teresa arriba a la maternitat d’Elna embarassada, a la cerca d’un lloc segur. Durant tota la seua estada es relacionarà amb la resta d’internes i coneixerà a la senyoreta Elisabeth, infermera suïssa i directora del centre. Fins i tot amb un narrador omniscient que ens permet escodrinyar a alguns dels personatges, on verdaderament s’aprofundix és en l’evolució de Teresa, la protagonista indiscutible. L’elecció d’una miliciana com el personatge principal és summament encertada, perquè el sorprenent no es la sang, la brutícia, el dolor, el patiment i les llàgrimes abocades; no són les bales, ni els uniformes, sinó la esperança. La novel·la proposa un oasi al mig del desert, on l’arena són camps d’internament i el castell d’Elna és el recés de pau. Teresa, es pregunta llavors, com estar tranquil·la quan tants companys seus es troben lluitant dia a dia. Es pot ser mare i miliciana al mateix temps? Teresa ens respon a esta dicotomia a través del seu pas per la maternitat.
Conforme avança la narrativa es comprén el context històric al qual s’enclava l’obra: notícies del nazis, l’esclat de la Segona Guerra Mundial, l’arribada del nazis a París, la França de Vichy… Referencies que es van colant entre capítol i capítol i que no fan sinó augmentar la tensió gradualment mentres avancen les pàgines del llibre. En presentar-se l’acció en un ambient bucòlic, és fàcil simpatitzar amb els personatges i que, al mínim conflicte present, el lector pretenga una resolució positiva.
En quant a l’estil, l’interessant és que existix un nivell comunicatiu que transcendix de la paraula. Els vincles i reaccions s’entenen, no sols pels diàlegs, sinó per que les mirades i els gestos, manifestant un nivell de profunditat major. Això no es podria aconseguir si no fora per la minuciositat del narrador, que sense arribar a interposar-se entre el lector i la historia, media per la comprensió. És per d’ell que observem a través dels ulls de Teresa i quina és la seua visió de tot allò que esdevé.
Així, encara que no apareix de manera explícita, es traslluïx en tot moment un discurs que sosté que la resistència política no sols s’executa des de la violència. L’autora ens recorda que la militància no s’exercix només amb el fusell a la má, sinó que hi ha grans heroïnes que van aconseguir crear un espai segur envoltades d’un camp minat. Caldria pensar la literatura de la memòria des d'un lloc menys bèl·lic, llançant llum sobre allò que, encara que de vital importància, es troba en les penombres del passat.
Els fills d’Elisabeth ens parla de la frustració en la derrota, de la maternitat en temps de guerra i de la infància dels fills de soldats. Hélène Legrains ens recorda que van ser dones com Elisabeth i Teresa les que van mantindre viva l’esperança i que, aquelles germanes, mares i àvies també es van alçar contra l’opressió.
